El dissabte dia 9 d’aquest mes, un grup d’amics i companys de la Unió General de Treballadors de Catalunya ens vàrem desplaçar a Santes Creus per celebrar un acte de reconeixement a una persona que va lluitar per la llibertat i el socialisme al nostre país, Rudolf Guerra i Fontana. Més de quaranta companys de la UGT, la majoria dels quals havien militat en l’antiga Federació Catalana del PSOE i uns pocs en el PSC-Reagrupament de Josep Pallach, on també militava en Rudolf.
En l’ambient es respirava socialisme i sindicalisme, aquelles persones van ser les impulsores de la vaga de l’Olivetti el 1974 i en aquella època les vagues no eren com avui en dia: un s’hi jugava la vida. Entre nosaltres es trobava el company Camilo Rueda, que va ésser ferit per dos trets de la policia armada i ingressat al Clínic, on el propi Felipe González el va visitar. La qüestió no era fàcil en aquella època. Va salvar la vida i li va caure un judici per responsabilitats polítiques. El va defensar Rudolf Guerra, així com a tots els acomiadats per fer vaga. La gent que ho va viure explicava que una persona acomiadada per aquestes raons desprès tenia greus problemes per trobar feina, però la vaga de l’Olivetti va marcar història en el moviment obrer d’Espanya i de la UGT a Catalunya.
Em vaig trobar bé, envoltat d’amics: Raimon Martínez Fraile, Paco Parras, l’amic “Tribulete”, Luis Fuertes, Valentín Antón (aquests dos últims varen ésser Secretaris Generals de la UGT de Catalunya) i tants i tants companyes i companys que feia temps que no veia. I sobre tot l’amic Rudolf amb qui m’uneix una doble amistat, la militància i la maçoneria. La seva actitud davant els conflictes, posant sempre tota la il·lusió i esforç, són marques de la maçoneria, on ell sempre s’ha mantingut. Actualment és membre del Gran Orient de Catalunya i mai se n’ha amagat. Recordo que en aquells llunyans dies, a alguns militants del Reagrupament socialista, els companys del PSC Congrés ens acusaven pejorativament d’ésser maçons, i en el fons no anaven errats.
Rudolf Guerra ben aviat tornarà a Barcelona i convé recordar qui és. Advocat, es va dedicar a defensar els treballadors davant del desaparegut i tristament famós “Tribunal de Orden Público” i davant de la Jurisdicció Militar. Va estar empresonat tres anys des del 1962 per les seves idees socialistes. Militant del PSC Reagrupament, a la mort de Josep Pallach va formar un grup denominat “Acció per la Unitat Socialista a Catalunya” en el qual vaig tenir l’honor de estar-hi. El 1977 va ésser elegit Diputat per Barcelona a les Corts d’Espanya i el 1981 va viure el cop d’estat de Tejero; més tard va ser Regidor de Ciutat Vella a Barcelona i sempre va militar al PSC de Ciutat Vella. Agrupació on, per cert, ara fa pocs dies, el seu Primer Secretari, gran amic meu, que portava vint i dos anys ocupant el càrrec, ha deixat de ser-ho per voluntat pròpia.
Queda clar que sense Rudolf i la seva defensa dels treballadors de l’Olivetti, la UGT de Catalunya no seria el que ara és, i el PSC, tampoc. Ben aviat parlarem d’aquella vaga i en Rudolf tindrà molt a dir. De vegades convé recordar a militants que estan vius i que tenen molt a explicar. Rudolf és un d’ells.
Josep Brunet. President de l’Emprius Club d’Opinió
20 de maig de 2009 – El Debat