Josepa Reimundi i Florensa, la Pepita Reimundi, va néixer a Lleida el 31 de desembre de 1916. De molt petita va conviure amb sindicalistes: els seus pares regentaven el cafè de la Federació a Lleida del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI), on hi havia “una molt bona biblioteca. De quatre germans que érem, tres vam sortir molt llegidors”. Abans de fer 14 anys ja treballava de caixera a la sabateria Rodes, però poc després va iniciar els estudis de Magisteri. “Donàvem molta importància a l’educació, estàvem convençuts que el poble necessita cultura. Amb cultura, el poble no es deixa enganyar”.
La Normal de Lleida “va donar molts bons mestres, que es van avançar a la seva època”. Encara recorda que els seus companys li deien “la Nena, perquè era la més jove”. No pot amagar un cert orgull quan confessa que com a estudiant de Magisteri va treure molt bones qualificacions, “i vaig ser la primera de la meva promoció en diferents cursos.”
Fundadora a Lleida del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), es considerava una “jove poumista de cor i de cap, amb profundes arrels teòriques, de soca-rel” i participava i impulsava moltes activitats sindicals, polítiques i culturals, donava conferències i escrivia en una revista sindical. El 1933 fou la primera veu femenina en sortir a les ones radiofòniques de la novella “Ràdio Lleida”.
Afiliada a FETE-UGT des de l’any 1934, un cop acabat Magisteri va fer un any de pràctiques a Lleida i després va obtenir plaça a Balaguer, on va exerceix com a directora de l’escola durant tota la guerra, fins a l’entrada dels franquistes.
L’escola de Balaguer la va organitzar segons les seves idees: “Vaig fer un reglament del centre, on no existien els càstigs, perquè aquests sempre són negatius i penso que amb amor i carinyo es doblega el món”. Entre d’altres novetats, va introduir els tallers de preaprenentatge, a partir de les manualitats, i va donar força importància a les assignatures bàsiques: matemàtiques, llenguatge, geografia i història.
En acabar la guerra civil els franquistes la detenen i l’empresonen en diversos centres penitenciaris: Lleida, Barbastre, Osca i el penal de dones de Saturragan, al País Basc, on va fundar una escola amb altres presoneres. “Érem 22 o 23 mestres i vàrem organitzar classes de cultura general en el penal per a altres recluses”.
Condemnada a mort en consell de guerra, la pena finalment es va reduir a 30 anys i un dia dels quals en va complir 6. Quan surt, continua la seva activitat política i sindical a la clandestinitat, colze a colze amb el seu marit, Miquel Tufet, i es dediquen entre d’altres tasques a l’edició del butlletí Espurna, veritable aparador ideològic del socialisme lleidatà. Juntament amb altres companys poumistes, Pallach, Abenzoe, Pané.., lluiten també per aixecar de nou el partit.
Com molts altres docents republicans, la Pepita, represaliada després de la guerra civil, va haver de limitar radicalment la seva activitat docent. Es dedica aleshores a fer de comptable en una fàbrica de mobles i a donar classes particulars, de reforç de física i matemàtiques, la seva especialitat, i de taquigrafia.
L’any 1973, però, va poder impartir classes de nou en un institut públic i ingressa al cos de mestres al col·legi Cervantes de la capital lleidatana, per passar, el curs següent, al centre Camps Elisis. Confessa que en aquella escola, on va anar a substituir una mestra de segona etapa, “vaig caure en gràcia i hi podia fer el que volia. Hi havia nens molt difícils, però jo els vaig poder recuperar”. El seu pelegrinatge, però, no s’havia acabat, ja que el curs 1976/77 va ser traslladada a la Segarra a l’escola rural de Sant Antolí, “l’últim poble de la província de Lleida. L’escola havia arribat a tenir 100 alumnes, però quan jo hi vaig arribar era unitària i es trobava en unes condicions mínimes en tots els aspectes”.
Al desembre del 77 la seva trajectòria professional dóna un gir important. Deixa Sant Antolí i torna a Lleida per substituir Maria Rúbies al front de l’Institut de Ciències de l’Educació (IES), quan encara depenia de la Universitat Autònoma de Barcelona. “Era l’època del reciclatge de català i havia de coordinar més de 30 cursos a tota la província, amb pocs recursos, poc professorat i molta feina per fer”. Hi va romandre prop de 10 anys a plena dedicació. “Un bon dia vaig pensar per què havia de treballar tant i vaig renunciar a la plaça de l’ICE després d’haver passat ja l’edat de la jubilació”.
El seu retir no va durar massa, perquè de seguida va impulsar l’Aula de la Gent Gran de la Universitat de Lleida, donant diferents matèries i coordinant els cursos. Finalment pren la decisió de retirar-se de manera definitiva. “Jo ja no volia començar el curs, però el rector em va convèncer”. El febrer de 2004 va decidir plegar, “però deixant la feina ben feta“.
Entre d’altres reconeixements, Pepita Reimundi ha estat premi Compromís Primer de Maig 2005 “en homenatge a la lluita per uns ideals solidaris, de justícia social i de llibertat”, i Catalunya d’Educació 2006 per la “seva llarga activitat pedagògica i la lluita per la llibertat i per retornar a l’escola la cultura i la llengua catalanes”. Pepita Reimundi va morir l’agost de 2009. Del seu tarannà i manera d’enfocar la vida destaquem el que ella mateixa va dir: “El que he fet ho he fet perquè creia que ho havia de fer, per tant he d’estar agraïda d’haver-ho pogut fer i en sabia les conseqüències i les he acceptat i no hi ha res més. No té mèrit”