Va néixer el 1922 al carrer Altafulla de Mataró, ciutat on, en el segle XIX, es va crear el Centre Obrer destinat a la defensa dels drets dels treballadors. El 1887 aquest Centre va llençar la idea de fundar una federació de societats obreres que va donar lloc al sindicat de la Unió General de Treballadors. L’avi, Ricard Tristany i Gomis, va formar part dels nuclis pioners de militants socialistes i va ser un dels fundadors de la UGT.
“A casa just teníem per poder menjar. El pare, teixidor d’ofici, va seguir el pensament del seu pare perquè veia que tenia raó en els plantejaments polítics i socials i jo vaig seguir la seves idees”. El pare, Narcís Tristany i Lladó, va ser regidor de l’Ajuntament de Mataró, des d’octubre de 1936 fins al final de la Guerra Civil va ser membre del secretariat local del tèxtil de la UGT i milità al PSOE i a la Unió Socialista de Catalunya. “Em portava a tot arreu, a mítings, a escoltar diputats,a sentir en Moix, en Largo Caballero, en Morera, en Capdevila… Jo era sempre a la Casa del Poble. “La caixa de rayos ja ha arribat”, deien, perquè jo era molt mogut”.
“Franciscu” Tristany va ésser conscient que una nova etapa política s´iniciava a l’Estat espanyol als vuit anys. Un dia tornava amb un amic de l´escola quan van veure rebombori davant l´Ajuntament. Els republicans havien ocupat la casa consistorial i havien tirat el bust del rei Alfons XIII per la finestra.
Quan encara no tenia 14 anys va anar a treballar fent somiers, i després li van oferir feina a les casetes dels Banys Marianos de la platja. El 18 de juliol de 1936, en esclatar la Guerra Civil, va anar amb altres companys a la Casa del Poble a vigilar des de l’altell. En aquells moments va entrar a treballar a l’ajuntament d’obrer a la brigada.
Es va apuntar amb 15 anys com a voluntari per defensar la República a la Guerra d’Espanya. La instrucció feta als volts de Manlleu va ser tan precària que no els van ensenyar ni a carregar els fusells. Amb 16 complerts es vaig incorporar al front, al Cos de Carrabiners. “Possiblement he estat un dels combatents més joves de la Guerra. El tinent coronel Vega, dalt d’un cavall blanc em va dir “eres muy joven para estar ahí”.
“Ens va tocar la zona nord, a la brigada de xoc, al quart cos de l’exèrcit d’Urgell. Només arribar ja ens van bombardejar. Després de l’ofensiva vam marxar i vaig anar a la Bordeta, prop de Lleida. La nostra trinxera travessava tot el cementiri i dormíem dins els nínxols. Jo estava d’escucha, ben endavant, per veure si es feia una ofensiva”.
“A la Guerra es van fer coses que no estaven bé, però cal dir la veritat. Aquí es van fer disbarats, però a la zona nacional es va quadruplicar o quintuplicar! Hi havia un desfet de temps, tothom manava pel seu compte, tothom tirava pel seu cantó. Els altres es van aprofitar de la desorganització, fins que a última hora es va crear l’Exèrcit Popular, van anul·lar els milicians i van incloure oficials d’acadèmia, amb militars fidels a la República. Llavors va ser diferent però ja era tard”.
El van fer tornar del front per tenir cura dels pares i del germà petit, malalts de tifus, ja que el germà gran també era al front i es va reincorporar al treball a la brigada municipal. Per raó de la malaltia, el pare no es va poder exiliar i els feixistes el van empresonar.
La Guerra es va acabar i llavors va venir el pitjor. La repressió era terrible. Per anar a treballar necessitaves un document de bona conducta. “Em van fer un paper que deia: Francisco Tristany Alsina, éste individuo atizado por su padre -era mentida perquè vaig marxar pel meu compte- se fue voluntario al Ejército Rojo. Pertenecía a la Unión General de Trabajadores, a las Juventudes Socialistas de Catalunya y al Socorro Rojo Internacional”.
“On havia d’anar jo amb aquell paper? Em van fer fora de l’ajuntament per rojo separatista. No trobava feina enlloc. Em guanyava la vida anat a fer llenya i venent-la. Finalment vaig entrar a treballar d’aprenent a la Forneria de ca l’Iglesias, on no em van demanar informes”.
Només durant tres anys va poder exercir de forner, ja que complerts els vint, va haver de tornar a realitzar el servei militar de manera obligatòria durant cinc anys més. Al seu germà Miquel, després de tornar del camp de concentració de Sant Cebrià (Catalunya Nord), també el van obligar a incorporar-se a un batalló ciclista durant sis anys. Entre altres destinacions el van fer anar a la Vall d’Aran a lluitar contra el maquis. “Un dia que em tocava patrullar de nit, ens van avisar que de 12 a 1 passarien per la carretera un grup d’homes vestits de paisà i ens van manar que els deixéssim passar. Eren nazis, criminals de guerra”.
El 1945 li van donar la llicència. Aquell any va viure la gran il·lusió de la seva vida, l’acabament de la II Guerra Mundial, que es va convertir més tard en la pitjor decepció ja que ell pensava que amb la caiguda dels alemanys, tornaria la democràcia a l’Estat espanyol.
En tornar a casa, va iniciar de nou el treball de forner. A la forneria va conèixer la filla mitjana de l’amo del negoci, la Rita Iglesias, amb qui es va casar el mes d’octubre. Després, quan els forners mataronins van unir-se per formar Panaderias Reunidas, Tristany va anar a treballar a la nova fàbrica comuna. Majoritàriament treballava i estava pels quatre fills que havia tingut. Com ell, la majoria dels forners de l’empresa formaven part de la UGT. Es reunia clandestinament amb companys més grans per recollir diners per portar menjar als presos. “Durant els anys del franquisme vaig continuar mantenint contactes amb antics afiliats ugetistes i socialistes que es van quedar o quan tornaven de l’exili. Malgrat això, vaig considerar que no es podia fer gran cosa ja que era sacrificar vides inútilment pel perill de la repressió”.
Anys més tard, ja en democràcia, va ser elegit regidor de la candidatura del Partit Socialista de Catalunya a l’Ajuntament de Mataró, el mes de maig de 1983.
Ha estat president del Sindicat Comarcal d’Alimentació de la UGT de Catalunya i delegat de l’empresa Panaderías Reunidas de Mataró, a petició dels treballadors. Fins a la seva mort, el juliol de 2009, va ser secretari general del Sindicats de Jubilats i Pensionistes de la UGT del Maresme i dirigent de l’Associació d’Antics Combatents Socialistes de la República i Víctimes de la Guerra.
“Confio que els joves en un futur assoliran l’assignatura pendent de buscar la veritat de tot el que va passar. No vull que s’oblidi que una Guerra Civil és una guerra entre germans. Tampoc vull que quedessin impunes els culpables de les moltes coses desagradables que vaig veure, com la crema de convents, la gana, la misèria o les morts”.
Tristany va rebre diversos homenatges, entre els que podem destacar els següents: El 2002, amb motiu dels seus 80 anys, fou homenatjat pel PSC de Mataró que, poc més tard, agrupà els escrits al llibre “Francesc Tristany: una vida de lluita pel socialisme”, coordinat per Josep Puig Pla i Maria Salicrú-Maltas. El 2003 li fou atorgada la medalla President Macià en reconeixement als mèrits laborals de mans del president de la Generalitat. El mateix 2003 Tristany rebé el reconeixement dels grups de l’oposició al Congrés dels Diputats com a combatent per la llibertat davant la negativa del PP en fer un acte unànime.