Resumir en una entrevista la vida intensa de Neus Català no és gens fàcil. Preferim recomanar als lectors dos dels molts llibres que parlen de les seves circumstàncies personals i històriques: Neus Català, memòria i lluita, d’Elisenda Belenguer, Fundació Pere Ardiaca, 2006, i Neus Català. De la resistencia y la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas, Península, 2000. Nosaltres pretenem només aproximar-nos a la figura d’una dona “amb tremp d’acer” que ha dedicat la seva vida a mantenir un compromís adquirit de ben jove. Un relat que ens remet a uns terribles i profundament injustos fets històrics que varen haver d’afrontar molts dels defensors de la República, i perdedors, per tant, de la Guerra Civil espanyola. En rebre el premi Catalana de l’Any 2006, Neus Català va voler dedicar la distinció a les seves companyes del camp d’extermini de Ravensbrück i fer memòria del jurament que varen fer de recordar l’horror en cada circumstància de la seva vida en què això fos possible. No oblidar, sí, però per impedir que successos semblants tornessin a passar i per mantenir constantment presents uns principis ètics que no volien que es perdessin mai: “La nostra dignitat va estar sempre per sobre de les pallisses que ens clavaven cada dia. No ens van sotmetre mai
Parlar amb la Neus Català és, certament, recordar esfereïdores vivències personals i col·lectives, però, alhora, és parlar de present i de futur. Als seus 95 anys manté intactes la seva vitalitat i la seva capacitat de sana indignació i mostra una ferma convicció que, amb el compromís de tothom, és possible acabar amb les injustícies. Ens rep al seu pis de Rubí, on es va traslladar l’any 1978. Dos anys abans, el 1976, quan el rei Joan Carles I va substituir Arias Navarro per Adolfo Suárez, la Neus i el seu segon marit, Fèlix, varen decidir tornar del seu exili forçós a França i es varen instal·lar a l’antiga casa familiar de la Neus, a la comarca del Priorat. Actualment viu indistintament en els tres llocs. Neus Català presideix l’Amical de Ravensbrück i participa activament en el seu Comitè Internacional lluitant pel manteniment del camp i per a què es conservi com a patrimoni de la humanitat; milita en el Partit dels Comunistes de Catalunya i a Esquerra Unida i Alternativa, i és sòcia d’honor de la Fundació Pere Ardiaca.
Vostè neix l’octubre de 1915 als Guiamets, un poble petit i rural, en el si d’una família de pagesos. El seu pare, Baltasar, a més de pagès, era barber i pintor. Als 14 anys deixa l’escola i es posa a treballar en les feines del camp i, a aquesta edat, ja s’enfronta al patró perquè vol que, a la verema, les dones cobrin el mateix sou que els homes. Comença a reivindicar els drets dels treballadors ben aviat i ja no ho deixa de fer mai. Com ho encaixa la seva família? Com es fa revolucionària una noia joveneta en aquest entorn?
Ho tinc del néixer. El meu pare era un home molt avançat, republicà, un socialista conseqüent sense ser extremat. Va ser un gran mestre per a mi. Aleshores els socialistes eren els dimonis. La meva mare era molt bona dona i anticlerical, també molt avançada per l’època. Abans les famílies no discutien amb les noies, però a casa es parlava molt de tot, hi havia diàleg i ens argumentaven les coses. No em van posar cap pega perquè procedís com em semblés bé d’acord amb la meva consciència. Sense dir-me com havia d’actuar, m’ajudaven a ser el que volien que fos: una dona independent. A més, l’adveniment de la República ens va fer créixer més aviat.
Què va representar per a vostè l’arribada de la Segona República? Com ho recorda?
Va ser una època extraordinària, brillant. La gent tenia moltes inquietuds. Si no hi hagués hagut un sentiment majoritari profund, la República no hagués guanyat com ho va fer. Hi va haver molt entusiasme. Malgrat que jo vivia en una comarca on dominava la dreta, al meu poble vaig poder viure la victòria del Front Popular, en part gràcies a la meva àvia que, tot i ser de missa, va animar la gent a votar a favor dels descalços com Jesús. En poc temps, tot va anar canviant a bé i es varen aprovar lleis que eren les més avançades del món. Les dones s’hi van implicar molt. Per exemple, en relació a la dona, es va aprovar l’avortament gratuït i amb ajuda mèdica. Tot i així, o precisament per això, aviat vaig començar a amoïnar-me per por a què en passés una de grossa, tal com va succeir el 36. Jo sóc una republicana convençuda i penso que a Espanya la gent també ho és encara.
El 1937 marxa a Barcelona on es diploma en infermeria. Membre de les Joventuts del PSUC, treballa en l’organització del partit del barri de Gràcia on aviat forma part del comitè d’agitació i propaganda. Destinada a la colònia infantil Negrín de Premià de Dalt, quan les tropes franquistes entren a Barcelona el gener de 1939, decideixen creuar la frontera amb 182 nens orfes. A França col·labora en activitats de la Resistència amb el seu primer marit, Albert. Casa seva esdevindrà seu de recepció i transmissió de missatges, armes i documentació fins que va ser denunciada als nazis. El 1943 la varen empresonar i torturar a Llemotges. L’any 1944, va ser deportada al camp d’extermini de dones de Ravensbrück on varen morir 92.000 presoneres: “Havíem d’exercitar la ment per no tornar-nos unes bèsties i, al mateix temps, mantenir la solidaritat per a no perdre la dignitat”. Més endavant va ser obligada a treballar a Holleischen, en la indústria d’armament de l’exèrcit nazi. A Holleischen , a vostè i a les seves companyes, malgrat les jornades de 12 hores de treball sense repòs, se les coneixia com “el Comando de les Gandules”.
Així se’ns deia. Tot i que sabíem que ens jugàvem la vida, el nostre comando, el “Kommano 44”, va boicotejar tot el que va poder la fabricació d’armes. Fèiem sabotatge i vàrem inutilitzar uns 10 milions de bales. Primer vàrem baixar la producció, després espatllàvem les màquines i les bales. Hi llençàvem de tot: mosques, escopinades, oli… Una altra deportada és deia Blanca, i jo Neus. Irònicament ens deien “Blancaneus i els 7 mecànics”, ja que constantment havien de venir a arreglar les màquines. No vàrem ser els únics comandos en fer sabotatges, però. Ens manteníem solidàries i teníem la certesa que el feixisme perdria la guerra. La gran decepció va ser veure com les forces aliades, el 1945, no alliberaven Espanya del dictador. Els franquistes ja estaven preparats per fugir. Penso que encara no s’han explicat ben bé les raons de perquè ens varen abandonar. Jo he proposat fer una comissió per parlar d’aquest fet i no ha servit de res.
Ha viscut unes condicions realment tràgiques, esgarrifoses -“la mort era a tot arreu”, ha dit alguna vegada-, i ha conegut fins on pot arribar la maldat dels humans. Moltes de les seves companyes varen morir de fam, de tifus, gasejades, devorades pels gossos, ofegades a les comunes, rebentades per injeccions de gasolina al cor… Malgrat això, continua confiant en la humanitat.
Es perquè també he conegut molt bona gent, molt bona. I és aquesta la que m’ha fet així, no la que fa mal. Jo em guio pels que fan bé. Els que em donen ànim. He tingut una vida molt atzarosa i mai no me n’he penedit. La vida és molt bonica. Viure és un bon regal. Estimo la vida, i si pogués continuaria amb igual empenta a lluitar pels meus ideals. M’anima el meu amor per la pau, la llibertat, la justícia social. Mira que n’he vist de grosses! Però tinc les mateixes il·lusions, les mateixes esperances.
La varen torturar, familiars i amics varen ser assassinats, el seu marit, Albert, va morir d’esgotament… Com ha pogut mantenir aquest vigor, aquesta força?
Tota la vida he mantingut la moral, fins i tot ara que ja no tinc força física. Sempre he sabut que era la lluita de David contra Goliat, però tinc uns ideals que vull que arribin ara o més tard. Avui no estem com abans malgrat tot el que ha passat. No vivim com abans. Amb ensopegades, però anem avançant. El que és llàstima és tots aquells que vàrem perdre pel camí. Em sap greu, però, veure que hi ha qui té peresa mental, que no pensa, que es deixa endur per la rutina de “vaig a treballar, visc bé i miro la televisió”. Encara hi ha molt camí per recórrer. La gent hauria de protestar més. No ens hem d’acontentar amb miquetes. Vivim millor, però ens hem d’esforçar perquè res no es perdi i tirar endavant.
Aquesta protesta es pot manifestar de diverses maneres. El sindicalisme, actualment, quin paper ha de jugar?
El sindicalisme es necessita més que mai. És la primera presa de consciència d’un treballador, i alhora és una escola. Amb la situació actual, en el context de la crisi, calen sindicats forts que ens defensin. En cap circumstància hem d’abandonar l’esperit de combat. Jo mai vaig estar tant satisfeta com quan em vaig treure un carnet sindical, a la Federació de Treballadors de la Terra-UGT. Tenia 17 anys i vaig pensar que ja era una persona completa.
Què en pensa de com es va fer la transició política del règim franquista cap a la democràcia?
La transició s’està fent, encara estem transitant, però no dubto que estem molt millor que abans. Està clar que hi ha mancances i, mirat des de l’esquerra, es van fer moltes concessions i hauríem pogut anar més enllà. Hi havia forces per a fer-ho sense cap pim-pam-pum, però si la gent ho comparés amb el que hi havia abans, tindria un esperit més obert. El que no podem oblidar és que això no ha caigut del cel: si no hi hagués hagut esperit de lluita, res no hauria canviat. Que ara estiguem en millor situació ha estat possible gràcies a l’esforç i al sacrifici de molta gent, pagesos, sindicats, treballadors, intel·lectuals…
Un dels seus objectius constants ha estat i és recordar tot el que va passar. Actualment hi ha un important moviment social que pretén arribar a aconseguir la recuperació de la nostra vertadera història, tan censurada i manipulada durant el franquisme. Alhora, hi ha qui demana que es reparteixen responsabilitats de les atrocitats de la Guerra Civil entre els republicans i els sublevats. També hi ha qui demana amnèsia i afirma que és millor per a una bona convivència no remoure el passat.
Si no sabem d’on sortim no sabrem mai on anirem…, i amb totes les coses i mentides que han intentat ficar al cap de la gent! Encara hi ha gent que té por de la veritat i no l’interessa saber com van anar els esdeveniments. Jo, si he fet alguna cosa mal feta, que em perdonin, però no em fa res que se sàpiga. Que m’ho diguin i així s’aclareix. Està clar que hi varen haver barbaritats! Totes les guerres comporten barbaritats. El que passa és que només s’han carregat les tintes contra els rojos. Hem de treure a la llum el que s’ha amagat interessadament durant tot el franquisme. Nosaltres, al camp, ens explicàvem les nostres històries, les unes a les altres, demanant a les que sobrevisquessin que les expliquessin a les nostres famílies i arreu. Ens dèiem “si passa qualsevol cosa, aneu a tal lloc i expliqueu-ho tot”. Aquesta era la consigna. Si no fos per això, encara hagués desaparegut més gent sense deixar rastre. D’altra banda, no he conegut mai ningú que hagi anat a l’exili o a la presó que demani revenja, mai. Tots mirem cap endavant.
Ha tingut dos fills, la Margarita i el Lluís. Durant tota la seva vida ha estat una lluitadora, primer aquí, després a França col·laborant amb la Resistència contra els nazis, i els anys cinquanta i seixanta militant en l’antifranquisme, passant correus i material per la frontera… Tot i així, vostè no va voler explicar als seus fills quan eren petits el que havia estat la seva vida
Ah, no! Eren massa tendres, volia que fossin nens normals, com tots, que tinguessin una infància feliç. Per què els havia de marcar des de petits? Ells, moltes de les coses que van passar, ho van aprendre per la televisió, no pas per mi. Un dia, però, la meva filla va veure com em queien les llàgrimes mirant una pel·lícula, Holocaust, i vaig haver d’explicar per què m’emocionava. Jo tenia l’experiència dels meus pares i, a l’igual que em van fer ells, nosaltres no els vam imposar res. En tenien prou amb el nostre exemple.
Una de les tasques que està fent per conservar aquests records és fer conferències arreu, com ara en instituts d’ensenyament. Com la reben els joves?
Molt bé. Em reben, m’escolten, s’interessen, penso que m’entenen i, de vegades, són entusiastes. Els parlo de manera molt senzilla i els recomano que han de ser tolerants i oberts, que han d’aprendre a saber discutir, a evitar la confrontació inútil, el valor del respecte, a saber escoltar, i defenso el valor del treball. També els explico el que va ser la República i el perquè la van tombar amb la força de les armes, que recordin que a Espanya hi va haver moltes dones a la presó, molta gent a la presó. I les connotacions i les responsabilitats que també varen tenir les forces democràtiques, i que hi va haver una guerra interna… Els animo a lluitar, a discutir per què hem de salvar la pau. Nosaltres hem fet tot el que hem pogut, però ara, la pau, està ens les seves mans. La vida s’ha de viure i hem de sobreviure, però també s’ha lluitar. Si compleixes amb aquestes coses, tens moltes satisfaccions.
Sense que ho hagi buscat, ha esdevingut un símbol que desperta moltes simpaties. L’any 2005 la Generalitat de Catalunya la va guardonar amb la Creu de Sant Jordi, i el 2006 va ser nomenada catalana de l’any per votació popular.
Sincerament, em va estranyar amb tanta gent bona com hi ha. Cal deixar ben clar que tot el que he fet no ho he fet sola. Jo en sóc una més. Ho han fet milers de dones i homes a Espanya i a tot arreu. Potser sí que he fet més que alguns, però segur que he fet menys que d’altres. I tenim eldeure de recordar-ho. Mai em cansaré de repetir-ho.
La Neus Català està elaborant la segona part del Memorial de mujeres españolas en la Segunda Guerra Mundial, a partir dels seus records i dels documents i llibres que ha anat recopilant. Alhora, reivindica que es posi el nom de dones resistents i deportades a carrers i places, tant d’Espanya com de França.
Entrevista publicada el desembre de 2008 a la revista cultural de la UGT de Catalunya “Les Notícies de llengua i treball”