“Després de tota una vida de treballar honestament –aquells anys de Lleida amb tantes privacions- preocupats per fer les coses bé, sense ambicions, sense aspirar ni demanar res més que una vida justa com la que hem portada. Després de tot, ara se’ns declara indesitjables, se’ns condemna…”      

(Herminio Almendros, en Diari d’un mestre exiliat, edicio d’Amparo Blat i Carme Doménech. Editorial Pre-Textos, València 2005).

Herminio Almendros Ibáñez havia nascut a Almansa (Albacete) al 1898; estudià per a mestre i més tard a l’Escola d’Estudis Superiors de Magisteri per accedir a una plaça com a Inspector d’Ensenyament. En aquell centre, impregnat dels principis de la Institució Lliure d’Ensenyança, coneix a qui serà la seva esposa Maria Cuyàs i Ponsà.

Al 1928, després d’una breu destinació a Villablino, poble de la conca minera de Lleó, el matrimoni Almendros-Cuyàs es trasllada a les comarques de Lleida. En veure la situació de les escoles i els mestres, Herminio comenta:   “Què podia fer jo per aquelles escoles pobres, desateses,…?. En què podia jo ajudar aquells mestres,…? 

Coneixen i s’integren al grup “Batec”, organitzat per ensenyants lleidatans de l’àmbit  rural que intenten sortir del seu aïllament i introduir  pràctiques pedagògiques renovadores a les petites escoles que regenten. Un d’aquests mestres, Jacint Pallejà, destinat a Os de Balaguer, comenta del nou inspector:

  “…home sensible i treballador el qual, de cara a la transformació escolar i social, impulsava projectes educatius innovadors.” 

Efectivament, esperonats per l’inspector Almendros, s’introdueix entre aquells mestres de “Batec”, els principis de l’Escola Activa basats en l’observació, l’experimentació, el treball cooperatiu i l’ús de la impremta a l’aula que propugna el pedagog francès Celestin Freinet. Serà en aquest temps quan naixerà el seu segon fill, el Nestor; amb el temps reconegut director de fotografia que treballarà amb directors cinematogràfics com Truffeau, Rohmer, Woody Allen, Martin Scorsese, Vicente Aranda… Participarà en films com: Kramer contra Kramer, la Decisió de Sophie, Històries de New York…

Al 1978  aconseguirà un Oscar de fotografia per la pel·lícula  “Dies del cel”.      Després d’una breu temporada com a inspectors a Osca, el matrimoni Almendros-Cuyàs torna a Lleida. Serà per poc temps, al 1932 ocupen vacants a la província de Barcelona. No van perdre mai la vinculació ni amb les comarques lleidatanes ni amb el grup “Batec”; Almendros participarà a la Missió Pedagògica que  s’organitza a la Vall d’Aran al setembre del 32, i quan en una reunió de “Batec” organitzada a Puigvert de Lleida a l’octubre del 33 s’acorda organitzar la Cooperativa Espanyola de les Tècniques Freinet, serà accionista fundador i articulista de la revista “Colaboración” que la cooperativa publicà regularment fins al juliol del 36.  

Al 1937, Almendros representa la Federació de Treballadors de l’Ensenyament, FETE-UGT, al Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), entitat que organitza la política educativa a Catalunya. Amb la derrota de la República el matrimoni s’ha de separar. Maria es queda a Barcelona amb els fills, ja són tres. Represaliada , suspesa de treball i sou; al 1944 es  traslladada a la província de Huelva. No aconseguirà retrobar-se amb el seu espòs fins al 1949. Pel que fa al seu marit, passa la frontera francesa el trenta de gener del 1939;  així ho expressa en el seu diari: 

“Hem arribat desfets(…)perduts entre la neu(…)hem vist el primer poblet francès. Esperem que es faci de nit. Cal passar el riu no per la passarel·la per no trobar els gendarmes.(…) nit fosca, ens decidim a travessar el riu nedant. Hem arribat a l’altra banda ben xops.(…)respirem” 

Auxiliat per mestres francesos cooperativistes de l’Escola Laica, en parlar d’ells els definia com “companys impremtistes”, viu en la clandestinitat fins embarcar cap a Cuba on arriba  el 28 de maig. Escriu en el seu diari: “

…l’Havana és una bella població, alegre, bulliciosa, l’Andalucia d’Amèrica li diuen.(…) El pitjor són aquestes primeres setmanes d’estranger  arribat a un país amb la més absoluta de les pobreses. Tot s’esgotà amb el pagament de l’elevat cost del passatge. Em sento amb bons ànims a pesar de tot el dolor que representa per a mi el viure allunyat dels meus.” 

Subsisteix fent  traduccions al francès i  conferències sobre les experiències Freinet i l’ensenyament de l’escriptura a través de l’ús de la impremta. Treballa en diverses escoles i com a tècnic de la UNESCO per a la formació del professorat. Comença a ser reconegut al món latinonoamericà com a escriptor de llibres infantils i juvenils , també com a especialista en adaptacions  d’obres universals.  Al 1959, amb el triomf de la revolució castrista, els programes oficials del Ministeri propugnaven que l’educació i la instrucció s’havia de fonamentar en l’experiència viva de l’alumne en el seu medi, amb la col·laboració del mestre i dels adults. Semblava com si els principis de l’Escola Activa es poguessin introduir a Cuba. En una carta recuperada per l’amic Sebastià Gertrúdix: i publicada en el seu llibre, Alcobé i la pedagogia Freinet, edicions MCEP;  el Nestor ho explica així : 

“El primer any eufòric de la revolució cubana el meu pare va poder fer una gran obra (…) el Ministre d’Educació Armando Hart li va donar “carte blanche” per a la introducció de les idees pedagògiques de Freinet (…) Era la culminació de totes les esperances, de la carrera del meu pare i es posà a treballar amb entusiasme, s’envoltà d’un grup de mestres cubans que ell mateix havia format. Era la gran oportunitat en un jove i nou país revolucionari, però l’experiència fou curta (…) arribaren experts estrangers que s’escandalitzaren per aquells mètodes d’ensenyança “liberals-burgesos”, (…) es tornà al pupitres, a la tarima, al text únic, a l’autoritat quasi militar del mestre i a la militarització dels alumnes. El meu pare va caure “en desgràcia” (…) em va deixar un llibre manuscrit on narra aquella terrible experiència d’esperances frustrades (…). 

El manuscrit que nomena el Nestor es publica al 1986 a instàncies de l´Institut de Ciències Socials de l’Havana, amb el títol “La Escuela Moderna, ¿reacción o progreso? On es pot llegir: 

“Il·lusions i projectes quedaren frustrats, trinxats (…) es recollien les impremtes, s’arraconaven, s’amagaven i es tancaren sota clau.” 

Passa a treballar a l’Editorial Nacional com a director de l’Editorial Juvenil.  Morí a l’octubre del 74 i les seves despulles reposen al Mausoleu d’Homes Il·lustres. Poc abans, en una carta  al seu amic Alexandre Tarragó, mestre i exiliat a Xile, escriví de la seva dona: 

“Maria, forta, amb energia i serenitat d’immortal. És la nostra roca” 

Maria i Herminio pertanyen a una generació de docents als quals l’urc feixista no els perdonà que volguessin modernitzar el país amb pràctiques pedagògiques innovadores. Cal saber d’ells, són part de la nostra memòria col·lectiva . 

“Que em continueu estimant, que ens continuem estimant. No es viu bé si no se sap això.”

(Herminio Almendros)

I només es pot estimar el que es coneix  

Javier Giménez (FETE-UGT Terres de Lleida)