Intervenció de l’historiador Josep Antoni Pozo a l’acte celebrat el 20 de  novembre de 2019 al Camp de la Bota, en memòria dels militants d’UGT, i de tots els afusellats pel franquisme

Companyes i companys, amics i amigues,

En aquest lloc, que s’ha convertit en un dels símbols de la repressió franquista, voldria abans de tot recordar algunes dades que convé no oblidar.

En aquest lloc, entre febrer de 1939 i el 1952, van ser afusellades la major part de les 1717 persones condemnades a mort durant aquest període a la província de Barcelona, entre les quals 11 dones. La major part dels afusellats ho varen ser els anys 1939 i 1940.

Per fer-nos una idea de l’abast de la repressió, afegiré que el total d’afusellats durant aquest període a tot Catalunya va ser de 3262, i que el total de persones que varen ser processades i condemnades a penes diverses, més de 70.000.

Els historiadors que han treballat aquest tema i aquest període (particularment Joan Corbalán), ens han deixat testimonis realment esfereïdors. Des del mossèn de Sant Adrià de Besòs, que va sol·licitar canviar de parròquia perquè no podia suportar el soroll de les descàrregues a la matinada que se sentien des del poble, fins el procediment que s’utilitzava una vegada es comunicava la sentència als condemnats a mort.

Totes les persones executades aquí eren traslladades prèviament des de la presó Model, normalment en grups de 20, sense avisar les famílies. El procediment era extremadament cruel i desprovist absolutament de qualsevol brill d’humanitat. Davant d’un piquet, normalment de guàrdies civils, eren afusellades. Tot seguit els ficaven en caixes de fruita i en camions els traslladaven al cementiri de Montjuïc,  i al Fossar de la Pedrera els llençaven a una fossa comú. Val a dir que fins el 1976, els familiars de la gent que estava allà enterrada no van poder homenatjar les víctimes. I fins uns quants anys després no es va dignificar aquell espai, que s’havia convertit en un abocador d’escombraries.

 Cal recordar també que totes les persones afusellades havien estat jutjades per tribunals militars, formats pels propis militars que havien participat del cop d’Estat, i que varen ser acusades (en el súmmum del cinisme) del delicte de rebel·lió militar o adhesió a la rebel·lió, per part dels qui justament s’havien rebel·lat contra la República.

Cal recordar també que les persones afusellades varen ser sotmeses a procediments sumaríssims, d’acord amb el Codi Justícia Militar, sense cap garantia processal i  en els que bàsicament es tenia en compte la prova inculpatòria, es a dir, les «proves» aportades pels denunciants que moltes vegades es basaven en rumors públics o en denúncies anònimes, que a més, no es necessitava demostrar. Qui havia de demostrar la seva innocència era l’inculpat.

En aquests procediments sumaríssims, la manca d’unes mínimes garanties per als acusats era absoluta. Els encausats no disposaven d’advocat fins poques hores abans de la celebració del judici. Era un advocat d’ofici, un oficial militar que gairebé sempre era de rang inferior al dels membres del tribunal. És evident que amb poques hores d’antelació difícilment es podia preparar la defensa dels encausats. No hi havia temps material.

Per acabar-ho d’arrodonir, els judicis duraven poca estona i moltes vegades en una mateix judici es podien jutjar a vàries persones, 15 o 20, en causes acumulades.

Com s’ha assenyalat tantes vegades, en realitat no es tractava tan de buscar la veritat sinó de donar cobertura legal a la sentència de culpabilitat.

I tota aquesta maquinària posada en marxa, contra qui anava?

La major part dels afusellats eren treballadors, obrers de la indústria i la construcció. Eren sindicalistes que s’havien distingit per participar en els comitès de control obrer, o que havien promogut la col·lectivització de l’empresa, d’acord amb el Decret de Col·lectivitzacions d’octubre de 1936 impulsat per la UGT i la CNT. Eren militants de les organitzacions obreres, republicanes, catalanistes, que havien donat suport a la República i s’havien enfrontat al cop d’Estat i al feixisme.

Vull dedicar un record especial als 176 militants d’UGT que van caure aquí afusellats. Però també naturalment a la resta de sindicalistes i militants d’altres organitzacions. Als companys afusellats de la CNT, de l’ERC, de la FAI, del PSUC, del POUM o de la UR.

Com he dit abans, no es pretenia fer justícia sinó sobretot escarmentar la població i implantar un règim de terror. Però no un règim de terror perquè sí, la repressió tingué, cal no oblidar-ho, uns objectius classistes.

Objectius que connectaven amb la idea que portà als Jefes i Oficials d’una part de l’Exèrcit, i als sectors socials que li donaren suport incondicional, a aixecar-se contra la República al juliol de 1936.

Tots aquests sectors havien fet seva la idea segons la qual era necessari procedir a realitzar una profunda operació de cirurgia social a Catalunya i a Espanya, que havia de tenir com a resultat l’aixafament de les organitzacions obreres, com a primer pas per  -en paraules dels ideòlegs més propers al feixisme clàssic d’aquella època- extirpar la lluita de classes del cos de la societat espanyola.

Un objectiu al que es va apuntar entusiàsticament les velles classes dirigents que s’havien vist relegades durant el període de la República, o que havien vist perillar la seva situació social o els seus privilegis.

Per això tanta brutalitat, tanta inhumanitat, tanta crueltat

Perquè volien escarmentar la població perquè mai més els treballadors poguessin atrevir-se a disputar l’autoritat de l’empresari en l’empresa. Perquè mai més es posés en qüestió el principi de la propietat privada, perquè mai més a algú se li passés pel cap que la societat es pot organitzar d’una altra manera.

I naturalment, el que es volia amb la repressió brutal i sanguinària que va posar en marxa el franquisme, era aixafar també tota expressió de dissidència política i cultural que no quadrés amb els principis del GMN. La qual cosa també era una manera de mantenir a ratlla el moviment obrer que havia patit una dura derrota i que estava pagant les conseqüències de la mateixa, en forma d’unes dures condicions de vida i de treball que es va perllongar pràcticament fins la dècada dels 60. Tots n’hem sentit parlar de la fam de la postguerra, de les condicions laborals i que la classe obrera no va recuperar els nivells salarials que tenia abans de la guerra fins la meitat de la dècada dels 50.

Per acabar. Avui, 44 anys després de la mort del dictador, per a qualsevol demòcrata, continua vigent l’exigència d’anul·lació de tots aquests judicis sumaríssims, començant pel President Companys fins a l’últim dels encausats. Reivindiquem la memòria de tots aquells que varen donar la seva vida per la causa de la llibertat, la democràcia i la justícia social. No mereixen l’oblit.

El millor homenatge que els hi podem fer des del sindicalisme, tots el que hi sou aquí ho sabeu prou bé: prosseguir la lluita diària per millorar les condicions de la població treballadora. La lluita per un treball i un salari dignes i suficients per poder viure i no sobreviure. Per un treball amb drets i contra les reformes que ens els han negat. Per un futur per als nostres joves i pels nostres pensionistes.

La lluita en definitiva per la llibertat, la democràcia, la fraternitat entre els pobles, contra les guerres i per un món en el que uns pocs no acumulin la riquesa de milions i milions de persones a tot el planeta.

Josep Antoni Pozo, historiador i sindicalista UGT