En Pascual va néixer a Cehegín (el poble murcià tan agermanat amb la nostra ciutat) el setembre de 1932, en plena República. Una República que va durar tan poc.Amb set anys (ja som al 1939), al poble,es baralla amb un nen fill de falangista. Com que per la seva edat no el poden tancar a la presó, porten el seu pare –reconegut republicà i d’esquerres-al penal de Cartagena. Ell el visitava de tant en tant. Les autoritats diuen al seu pare que ha de portar el fill a la Falange. Com que s’hi nega, llavors l’expulsen de l’escola nacional. En sortir el pare de la presó, ve a treballara Catalunya, a les obres del pantà de Sau. Pateix un accident en una mà i ha d’estar de baixa durant un temps.Llavors en Pascual -encara al poble-ha de fer encàrrecs i qualsevol feina per ajudar a casa. Quan venen a Mataró als 12 anys, entra a Cristalleries -el Forn del Vidre-,la cooperativa va liderar el “nostre” Joan Peiró.Hi treballa tot i notenir l’edat legal. Quanhi havia una inspecció havien de córrer a amagar-lo.Als 16 anys, encara al Forndel Vidre, amb altres companys,creen la Secció de Cultura i descobreix autors proscrits com Blasco Ibáñezi altres. En aquell moment era aprenent de fer bombetes. El 1952 es casa amb la Faustina, que l’ha acompanyat tota la vida, i amb qui va tenir les dues filles, la Faustina i la Isabel.El 1960 ell i altres companys reben una oferta per a anar a Bèlgica, a unes cristalleries de Ninove, un municipi de la província del Flandes Oriental.Després d’una prova, accepta i s’hi trasllada amb la família, com també ho van fer uns altres treballadors.

Allà va viure de prop els conflictes laborals i va poder conèixer com el sindicalisme podia actuar de manera legal, en un país democràtic. Entra en contacte amb responsables de la Unió General de Treballadorsi del PSOE, i s’afilia a les dues organitzacions. El 1964 és elegit per primera vegada delegat sindical de les filatures, el seu nou ofici. Estorna a implicaren un grup de Cultura, quel’anomenen Ferrer i Guàrdia, el pedagog català assassinatarran dela Setmana Tràgica de 1909. En una vista a l’ambaixada d’Espanya a Brussel·les, es troben amb un secretari català i –tot il·lusionats-li parlen en lanostrallengua. El funcionari els respon de mala manera que “estan en territori espanyol” i que parlin en castellà. En Pascual era d’aquells primers mataronins,vinguts d’altres terres d’Espanya, que es van integrar a la realitat mataronina i catalana del moment. Van aprendre de seguida el català. I ell,i la seva família a Bèlgica, van aprendre el neerlandès(conegut com a flamenc), perquè Ninove és a Flandesi allí és la llengua oficial.En Pascual ha respectat sempre la llengua del territori on ha viscut. Ha entès que les llengües són cultura i un element de cohesió, mai de separació. És bo recordar-ho quan hi ha –aquí i allà-qui fomentala confrontació entre idiomes, comunitats i territoris.El 1971 ell i la família tornen a Mataró. Treballarà al tèxtil, a Can Marot i després a Can Fernández. Nomésen arribar, la Guàrdia Civil el fa personar a la caserna per “avisar-lo”. Li diuen que vagi de “casa al treball i del treball a casa”. I que no faci res més.Malgrat tot, al cap de dos anys, reprèn l’activitat sindical i política, que el portarà a afiliar-se a la UGT i al PSOE.

 Aquests i altres detalls de la seva vida es poden llegir en el retrat que li va fer la seva neboda Joana Torres, publicat en el llibret editat el 2006 pel PSC. En la unificació socialistade 1978, hi va participaramb total convenciment. Davant d’algun conflicte sorgit entre dos sectors, l’actitud d’ell -com la del molt recordat Francesc Tristany-va ser sempre de fer pinya, de valorar la unitat per sobre de les diferències. No importavade quin col·lectiu es venia. Tots havíem de formar el nou-iúnic-Partit Socialistade Catalunya. Regidor de l’Ajuntamententre 1983 i 1991, fou delegat del barri de Rocafonda.De la faceta com a regidor ens en parlarà en Manel Mas.Un cop jubilat s’implica de ple amb elsJubilats de la UGT de la comarca. Allí, al costat de l’esmentat FrancescTristany, de Juan Ramon Morante (que està molt afectat, i no ens pot acompanyar) id’altres, es preocupen dela gent gran, de proporcionar-los ajut i assessoramentquan convé i de muntar activitats lúdiques, com les celebrades excursions. Substituint Tristany, serà secretari generaldela Unió de Jubilats i Pensionistes del Maresme.Serà membre del Comitè Nacionalde Catalunyadel sindicat i,durant un temps,membre de la Comissió de Garanties dela Unió de Jubilatsa nivell confederal.Havia d’anar a les reunions a Madrid. Membre de la Sectorial de la Gent Gran del PSC, en va ser representanten el Consell Municipal d’aquestàmbit. Ha estatmolts anys vocal de la Junta de l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena, des de la seva època de regidor. I patró de la nova Fundació del’HospitalSant Jaume. Unes activitats a les quals esva abocar i que l’omplien molt. Un acte més de servei dels molts que va fer al llarg dela seva vida, de cara als més necessitats i a la comunitat.

 Va tenir en vida el reconeixement institucional en rebre la Medalla Macià al Treball 2009 de mans del president Montilla. I la Medalla del Mèrit en el Treball 2011 del Govern d’Espanya, lliurada pel delegat del Govern, el maresmenc Joan Rangel. En ambdós casos a petició dels jubilats de la UGT de Catalunya i durant el mandat de Josep M. Álvarez com a secretari general. El seu bon fer i la seva senzillesa sempre van estar lluny de buscar protagonisme i de voler sobresortir.Amb aquesta actitud ens va donar moltes lliçons de compromís social, autèntici honest. I de sindicalisme i de política, entesa, no com una professió, sinó com un lliurament alsmés desfavorits, a l’interès general. Com una missió de servei a la col·lectivitat.Pascual, ens separem del teu cos, però no del teu esperit. Un esperit, una ànima, de bona persona, de sindicalista de pedra picada, de ceheginerod’origen i de mataroní de cor.Català, espanyol i també europeu.Perquè ell -als anys seixanta-ja va conèixer el que era Europa. Llavors se’n deia Mercat Comú. Avuiés la Unió Europea. Un ens, unaorganització, delaqual Catalunya i Espanya en formem part de ple dret.I que, malgrat les crítiques dels populistes, d’un i altre signe, i dels anomenats “euroescèptics”, s’ha demostrat quepot ser molt útil per sortir de la crisi sanitària, econòmica i social que ens ha tocat viure.

 Una Europa social i solidària, que ens ajuda a fer front a les dificultats d’avui dia: ja sigui amb diners, amb ajuts o amb les necessàries vacunes. Amb en Pascual, molts del que som aquí -i a fora-hem fet part del camí. Del llarg camí del sindicalismei del socialisme. Que és com una cursa sense fi. Amic Pascual:Ens has acompanyat, Ens has ajudat a avançar, A millorar la nostra societat.Elteu record ens queda, i el teu exemple ens valdrà molt. Gràciesper les teves lliçons de vida, d’amistat i de compromís.Et trobarem a faltar,en el Sindicat, en el Partit, a la Fundació Hospital, entre la Gent Gran, i en tots els llocs on vas aportar el teu gra de sorra i vas poder acomplir la teva vocació de servei públic. Gràcies pel teu exemple!I que tinguis bon viatge!