Neix en una família de treballadors del camp a Castroverde, a Galícia, l’any 1949. Durant tota la seva infància el franquisme gaudeix de molt bona forma i totes les esferes de la vida pública, al seu poble, pateixen una carència absoluta de valors democràtics i aquell obscurantisme tan característic amb que una societat nacionalcatolicisme entén el món i l’explica als nens. Però hi ha un anticòs: la mestra. “La mestra que teníem a l’escola era prou intel·ligent per dotar-nos de capacitat crítica sense cridar l’atenció i això va provocar que molts alumnes d’altres pobles s’empadronessin a casa els avis o fins i tot d’algun veí per assistir a les seves classes. L’escola era ella sola. I sense ser en cap cas una persona antifranquista, aquesta llibertat de l’individualisme va possibilitar que la seva aula fos un oasi de pensament enmig del desert ideològic del franquisme, una petita font de consciència universal en la llarga sequera d’idees que ens va tocar de nens. Això fou així fins al punt que, com ja he dit, molts alumnes vinguessin expressament d’altres pobles i cada matí fóssim quaranta alumnes asseguts davant la seva veu. Un luxe de dona, vaja”.

A casa no tenen possibilitat de participar en cap activitat política concreta per no haver-hi partits ni sindicats articulats però el seu avi és de les poques persones subscrites a la premsa que hi ha al poble i el seu pare segueix quotidianament les notícies de la BBC i de ràdio Paris.

 De tot el que es parlava en la intimitat de la llar en Sergi n’hereta una devoció per altres societats: les que viuen en democràcia. “Quasi érem estrangers a Galícia perquè mentre la lliga espanyola de futbol o qualsevol notícia d’interès “nacional” no ens despertava cap passió, el seguidisme que hi havia de les societats anglesa o francesa era total. Potser era la manera de desfogar-se que tenien i ara ho veig clar però, de petit, seure a sopar i parlar de temes que afectaven altres països em semblava la cosa més normal. Érem una família on es parlava del mateix que es parlava a les famílies franceses però en gallec i a Galícia.”  

Amb deu anys se’n va a Lugo a completar els seus estudis i, més tard, a Santiago, entra a la universitat per fer filologia francesa. Allí decideix implicar-se en els reduïts grups d’alumnes que tracten de reivindicar la nacionalitat gallega i, per ser d’esquerres, apropar-se al galleguisme li suposa també apropar-se al comunisme i a les nocions de lluita de classes que ignorava. “El nacionalisme gallec era patrimoni gairebé exclusiu de l’esquerra comunista i la voluntat de voler treure la cultura gallega de la marginalitat oficial significava abraçar l’obrerisme i tot el que estava, com el gallec, condemnat a l’ostracisme.” 

 La policia va interrompre una assemblea que estaven celebrant i el va fitxar, motiu pel qual se li va denegar la pròrroga per fer el servei militar. Així que, entre tercer i quart de carrera, fa la mili i allí, entre militars i “curas castrenses” que proven de dissuadir-lo de les seves idees amb un paternalisme insultant, decideix que vol marxar sigui com sigui. 

 Amb 25 anys aconsegueix una plaça de lector de llengua espanyola , a França, concretament a la ciutat de Reims, capital de la Champagne. “Allí em vaig formar ideològicament amb tota llibertat. Les lectures i els debats estaven molt influenciats pels fets del 68 i els companys de feina, els francesos, vivien una efervescència  permanent de discussió de models socials on sóc convidat a participar i participo. Havia arribat amb moltes simpaties pel Partit Comunista però el seguidisme que feien molts companys del PCF em va semblar profundament dogmàtic. Defensaven allò que deia el partit, en la vida pública i en privat, i això em va desagradar fins al punt d’anar-me distanciant del seu discurs i apropar-me a la socialdemocràcia. Un altre dels profes que hi havia era el cap del Partit Socialista a la ciutat i, amb ell, m’hi vaig entendre molt bé. França em va ensenyar que l’esquerra també podia ser dogmàtica perquè abans, per mi, el comunisme també era una opció de l’esquerra democràtica compatible amb un lliurepensador”. 

Al 1975 torna a la península i fa instàncies per trobar plaça a totes les províncies marítimes, de Girona a Cadis, menys Lleida, l’única província sense mar que demana i la que li toca. Allà fa de professor de francès i dedica bona part del temps a estructurar  la UGT d’ensenyament. “Al PSC senzillament hi milito però a l’UGT hi passo moltes hores. Érem poca gent però molt fresca i motivada. Creem la FETE-Lleida i em donen el lloc de secretari general que feia compatible amb el de secretari de formació de la UGT de Lleida. Ocupar un càrrec era la cosa més natural del món perquè, a la FETE , érem nou o deu persones. Els afiliats de la UGT ja es comptaven per milers, tot i que  l’afiliació tenia daltabaixos de militància i les estructures no s’acabaven de consolidar. A la FETE, l’any 77, érem deu i, al cap de pocs mesos, 25. Creixíem sense una activitat pròpiament sindical però molt fermament. Qui venia es quedava i l’ambient era de ganes. Bons anys, diria. A l’ensenyament públic no hi va haver eleccions fins al 1987 però el professorat volíem competències i capacitat de dir la nostra en planificació laboral així que, del 75 al 79, període on vaig treballar a l’institut Màrius Torres de Lleida, vam tenir ocasió de reivindicar. Sobretot un contracte fix pels interins, que constituïen el 80% de les plantilles en molts centres i patien per inseguretat laboral. També, per la nostra insistència, vam aconseguir suprimir les anomenades “permanències” de les escoles de primària, que era una sisena hora pagada pels pares, a l’hora que, els mestres assolien una millora salarial important. La privada, en canvi, era un altre món. Eren centres petits i la direcció exercia pressions que havien arribat fins a l’acomiadament i tot. El franquisme havia enquistat molts vicis i l’empresari feia el que volia. No va ser fàcil però recordo la barreja d’entusiasme i de rotllo amateur que hi havia amb molt carinyo.” L’any 80 aprova oposicions i li toca anar a Don Benito, a Extremadura.

Als pocs dies rep una trucada de Madrid on li demanen que, “ja que parla idiomes”,  pot ocupar la secretaria de relacions internacionals d’ensenyament. Accepta i comença a combinar l’activitat sindical amb la feina. A l’executiva de la FETE de Catalunya va tenir successivament diverses responsabilitats, entre elles la de Secretari General. Això fins avui en dia, que és Alt Inspector de l’Alta Inspecció d’Educació a Catalunya.