En Pascual Fernández va néixer a Cehegín, l’any 1932. La seva vida laboral va començar ben aviat, venent espardenyes pel carrer o fent qualsevol encàrrec per a la família, però els conflictes, almenys els conflictes que un nen considera greus, no li van arribar per aquí, sinó per l’ensenyament. “Anava a una escola de l’Estat. Allà pretenien imposar-me una manera de pensar purament falangista: per a ells era una obsessió que m’integrés al movimiento i que milités a la Falange. Al meu pare la idea el tenia bastant agobiat perquè havia tingut a Franco de capità al Marroc i, encara que no militava enlloc, sentia una profund aversió cap a tot aquell món. Mai no va voler donar l’autorització perquè jo ingressés a la Falange i això li va portar molts mals de cap… li demanaven explicacions”. Això era així fins al punt que en Pascual n’està bastant segur que, quan el seu  pare va patir un accident greu a la mina i els va anunciar la decisió d’anar a viure a Catalunya, estava condicionat per l’actitud dels mestres d’aquella escola.

“Ell va trobar feina a la construcció del pantà de Sau, l’any 1941. Poc després vam venir les meves germanes i jo. La mare es va quedar perquè era un matrimoni amb interessos diferents i aquell viatge va ser el detonant de la separació”. Es van establir a Mataró, on la seva germana gran treballava de minyona i ell feia encàrrecs per una lleteria. Als 12 anys, l’any 1944, un company de pensió el va ajudar a entrar al forn de vidre. L’única condició que li van posar fou que, en el cas d’inspecció, s’amagués al magatzem perquè no tenia edat legal per treballar. “El forn de vidre, a Mataró, tenia fama de ser un niu de rojos perquè en Peiró n’havia estat president quan era una cooperativa i les seves filles continuaven treballant allí, però tot plegat no era més que la fama. Tots els veterans que vaig conèixer, molts de la CNT, estaven més que cremats… Pensa que alguns havien passat pel penal de Burgos i de totes aquelles experiències ja no els hi quedava més que les ganes de viure tranquils”.

Qui si que va exercir de “nido de rojos”, molt humilment però, fou el mestre que el forn tenia a sou per als nens. “No només creia en el que feia, ensenyar sense autoritarisme, a més tenis el coratge d’anar amunt i avall amb els llibres d’autors prohibits. Els havia conservat des d’abans de la guerra i eren els seus tresors que, amb molt de gust, compartia amb els alumnes… t’obria els ulls”. En Pascual, d’aquella època, recorda les lectures de Blasco Ibáñez i els grups de cultura, una excusa que el mestre va inventar-se per poder despertar la consciència obrerista dels alumnes quan aquests ja tenien setze o disset anys. Amb els anys va passar d’aprenent de fer bombetes a professional qualificat i l’any 52 va casar-se amb la seva dona, la Faustina.

L’any 58, quan va néixer la segona de les seves dues filles, la situació monetària era justeta. Entre els estudis de les nenes i el dia a dia, els salaris marxaven més ràpid del que trigaven en venir. “Vaig assistir a la reunió que un senyor de Bèlgica va celebrar per fitxar treballadors del vidre: oferia feina en unes cristalleries de Ninove i pagava la casa i el trasllat. Vaig anar-ho a veure amb un passaport turístic i em va interessar, així que l’any 60 vaig firmar un contracte i vaig venir a recollir la família”. Als nou mesos de ser allí els treballadors flamencs van iniciar una vaga. “Nosaltres no sabíem que era una vaga i, al primer dia, ens deien esquirols i renegats, però vam tenir la sort que un tal Abraham Ruiz, que era un basc que s’havia refugiat allí de petit amb els anomenats nens de la guerra, parlava perfectament el flamenc i l’espanyol. Ens va fer de traductor i vam entendre la bona actitud dels companys de la fàbrica amb nosaltres: els immigrants… Ens convidaven a sumar-nos a la vaga i s’oferien a repartir-se les despeses de les nostres famílies mentre tot allò durés. El patró també va tenir l’ocasió de dir la seva i va ser molt clar: l’immigrant que fes vaga aniria de pet a la frontera espanyola l’endemà mateix i el motiu del retorn quedaria explicat a les autoritats pertinents… D’això se’n diu xantatge, no?… Així estàvem i vam fer el que ens deia el cor. Per començar, aconsellats per Abraham Ruiz, ens vàrem afiliar al V.V.D. (Volkspartij voor Vrijheid en Democratie), un sindicat belga que ens va donar cobertura legal i dret a vaga amb subsidi inclòs. Temps després, acabada la vaga, van negar-nos a signar la baixa del contracte, cosa que ens hagués posat en situació irregular i conseqüent deportació al nostre país. Vam sol·licitar l’estatus de refugiat polític i així vam quedar alliberats de qualsevol altre temptativa de xantatge per part d’un empresari”. 

L’Abraham Ruiz, amb qui Pascual va fer amistat, va resultar ser el secretari general de la UGT a Ninove. Ells el va portar a conèixer el centre García Lorca de la ciutat on, l’any 1962, es va afiliar al PSOE. Va implicar-se en el funcionament del centre que feia teatre i activitats diverses per als immigrants i va col·laborar en la formació del grup cultural Ferrer i Guàrdia que va servir per difondre l’deari del pedagog assassinat. Poc després troba feina en una filatura i l’any 64, per primera vegada, l’escullen delegat sindical. “Sis anys més tard li donen una beca a la meva filla gran per estudiar a la universitat i ella ens exposa la seva il·lusió de tornar a Catalunya. La deixem venir a casa de la iaia i, poc després la petita també ho vol.

L’estiu de 1971, estant de vacances a Mataró m’ofereixen feina a Can Marot. La meva dona i jo no ens ho pensem dues vegades: passem per Ninove a recollir els trastos i ens instal·lem a Mataró”. Acabat d’arribar, el crida la Guàrdia Civil i, entre amenaces, un tipus li suggereix seriosament que vagi “de casa al trabajo y del trabajo a casa”. Per donar-se més solemnitat, el tipus li assegura que “te estaré vigilando”. 

Anys més tard, després de participar des del 73 en les reunions clandestines de la comarca i d’ingressar amb el carnet 19 al (llavors) nou partit socialista de Catalunya (PSC), en Pascual treballava a les Filatures Can Fernández i va ser escollit regidor per Mataró. Un dels primers actes oficials als que va assistir fou un 12 d’octubre. Allí compartint l’espai d’autoritats amb ell hi havia els guàrdia civils que uns anys abans l’havien fet cridar. Entre un dels tricornis i un dels bigotis, un ulls no paraven de mirar-lo. Finalment van pronunciar-se: -“Yo, a usted, lo conozco”- va dir. Passat uns moments de silenci, l’home va insistir, creant expectativa entre la resta de la gent –“De verdad que estoy seguro de heberle visto”…- En Pascual va haver de refrescar-li la memòria… Era el senyor “te estaré vigilando” que delatava la seva poca traça per vigilar ningú. En Pascual, ca continuar militant a la UGT i cada matí està a la Casa del Poble organitzava excursions per a les persones jubilades. “Quan va arribar la llibertat sindica, el Maresme era una comarca forta d’UGT. Ara la gent no s’il·lusiona però cal recordar que, fa quatre dies, hi havia il·lusió i que sempre som a temps de despertar-la”.

El 5 de maig de 2009 va rebre de mans del president de la Generalitat la Medalla del Treball president Macià en reconeixement als mèrits laborals.

Pascual Fernández va morir el primer dia de gener de gener del 2021. Els seus companys de partit i de sindicat li va retre un sentit homenatge.

(Veure també acte de comiat a Pacual Fernández)