Va ser el primer fill d’un matrimoni de Santa Fe, a Granada. Quan ell va néixer, el febrer de 1935, en aquest poble de 14.000 habitants dedicat al cultiu de regadiu i de secà s’hi estaven desencadenant una sèrie de fets que el lligarien als conflictes de classe de per vida… I de manera brusca.El pare, Juan, era l’alcalde del poble i el president de la Casa del Pueblo que estaven construint ajudats per altres matrimonis joves, tots socialistes i de la UGT.

El 21 de juliol de 1936 el tinent de la Guàrdia Civil de Santa Fe, en nom del governador militar de Granada, va destituir l’alcalde i tots els regidors, a les 2.30 de la matinada, i va nomenar alcalde un sergent de l’exèrcit, fill del poble. Aquests fets es produeixen sense enfrontaments. A Santa Fe, a l’igual que en tota la província de Granada no hi va haver guerra civil: els militars es van unir directament als sediciosos i als sectors socials més dretans.

El dia 11 d’agost, a les cinc de la tarda, un veí anomenat Manuel Moya, avisa el seu pare perquè vagi al quarter de la Guàrdia Civil “per emplenar uns documents relacionats amb el càrrec anterior”. I, un cop allí, el retenen fins que a les dotze de la nit el pugen en un camió juntament amb dotze persones més, entre les quals una dona i un nen de tretze anys, i els entreguen als falangistes del poble. Traslladats al cementiri d’un poble proper, Gabia la Grande,  sense cap mena de judici, són afusellats contra els murs i enterrats en una rasa comuna.

Aquest fet va marcar la vida d’en Salvador per sempre més. “No busco venganza, pero haré todo lo que esté a mi alcance para que estos hechos no se repitan nunca jamás”.

La mare d’en Salvador va perdre la germana que duia al ventre com a conseqüència de les vexacions que va patir. Mai no va poder assumir les morts del seu marit i del seu cunyat, assassinat també. Va morir al cap d’uns mesos als 27 anys. Els capellans del poble li van negar l’extremunció “porque era la mujer de un rojo”.

Quan en Salvador tenia 9 anys va morir la seva tieta, promesa de l’oncle afusellat, que el va cuidar quan va quedar orfe. Els capellans, igual que van fer amb la mare, li van negar l’extremunció.  A partir d’allà créixer, per a en Salvador Peinado, va anar lligat a endreçar les peces d’un trencaclosques que, ja amb set o vuit anys, seguia escapant a la seva comprensió. “Un día encontré escondidos en un secadero de tabaco propiedad de la familia un montón de carnets de los afiliados a la UGT, con los de mis padres también.”

 Va haver d’aguantar també com un falangista insultava el seu avi constanment.  “Le decía cosas como: algún día te haremos lo mismo que a los dos rojos de tus hijos”.    “Un día lo entendí todo. Eran los años cuarenta y yo, como todos los niños del pueblo, pasaba mucha hambre. En el local de la Falange cocinaban lentejas y, por el olor, nos acercábamos… Recuerdo que mi tía me sentenció diciéndome: como te vea comer lentejas, serán las últimas que comerás en tu vida. También en aquella época vino a casa un guardia urbano llamado D. Alejandro, acompañando al juez para que mi tía firmara por la muerte de mi padre en la guerra para que yo pudiera gozar de todos los beneficios como huérfano. Recuerdo que mi tía le dijo a D. Alejandro “váyanse ustedes porque si éste se muere de hambre o llega a ser un hombre sin estudios no será porque su padre ha hecho ninguna guerra, sino que ha sido porque ustedes lo han fusilado”.    

Amb 13anys es troba sol i es trasllada a viure a casa dels pares de la seva xicota que l’acullen amb afecte. Es compra un hort i es posa a treballar fins que, un dia, la benemèrita en parella es presenta al seu camp de patates per buscar-li raons amb l’excusa de l’aigua i els canals de regadiu… “Yo no entendí que me contaban de los límites del canal de regadío y de que tenia que pagar por el agua pero tuve miedo de que me metieran una paliza.” S’escapa de l’hort cap a Granada, per aclarir les coses a casa d’un amic seu que tenia contactes. L’únic que en treu de tot allò és que l’alcalde, un tipus que s’havia fet ric com a confident i amb extorsions, el té, més aviat, en baixa estima. Continua sent “el hijo de Juan”. 

L’any 1953 se’n va a Cornellà de Llobregat burlant els controls migratoris de la Guàrdia Civil. Troba feina construint un pàrquing al carrer València de Barcelona i, desprès de dormir una temporada entre sacs de ciment, s’instal·la a Can Pagès, una casa amb bar que hi ha a Montjuïc on l’acullen com un fill. Treballa també en la construcció de la línia blava del metro de Barcelona. Es treu la magistratura d’administració i comptabilitat i entra a treballar a la Seda de Barcelona com a aprenent de filatura l’any 1958.

“Durante los primeros tiempos de la Seda yo no tenía nada más que lo que me daban ellos así que me alimentaba con unas botellas de leche que repartían a los trabajadores; creo que fue consecuencia de esto que me dio un cólico en plena jornada”. 

Els companys el porten a Can Pagès en un “sis-cents”. Allí, l’opera un cirurgià, però no descansa prou. Fa dos dies de repòs i, al tercer, torna a la feina. La ferida se li obre i ha d’interrompre el seu treball  i això provoca que el cap de secció el sancioni amb dos dies sense cobrar, dies que passa en una màquina accelerada. “En estos dos dias de sanción tenía que tomar la leche en siete minutos y, aún así, el encargado trató de negarme esos  minutos: -¿Adónde vas?-, me dijo. -A beber la leche-, respondí, y me dió un empujón. Entonces fuí a ver al contramaestre y le dije que me echara pero ya porque si el encargado, sabiendo como estaba yo con la cicatriz, volvía a empujarme, yo le empujaría también”.

Arran d’aquest incident el porten a una reunió de “cambio de impresiones” amb els enginyers i caps de secció i,  allí, un enginyer anomenat  Mestres, veient com resol les coses dialogant, li suggereix que es presenti al test psicotècnic per ser encarregat. Li donen una setmana per recuperar-se i, quan torna a treballar el nomenen ajudant de l’encarregat l’any 61. L’any 62,  previs informes polítics de la Guàrdia Civil de Santa Fe ascendeix a encarregat de secció.  

Durant els anys seixanta va al jurat d’empresa del sindicat vertical representant els tècnics i administratius. L’any 70, li ofereixen ser el primer encarregat de filatures. Ell ho agraeix però manifesta les seves inquietuds socials i no l’ascendeixen. L’any 1971 torna a quedar vacant una plaça i ell torna a recordar les seves idees. L’enginyer s’enfada, dona un cop a la taula, i el fan primer encarregat del sindicat vertical. “Era un incompredido. Fui a negociar el convenio y ahí estábamos todos desorganizados y divididos”. 

  L’elegeixen president de l’Associació de Pares de l’Escola Amat i Verdum de Sant Boi de Llobregat. “Había mucho trabajo, mucho”. Es proposa eliminar la discriminació cap als nens més pobres i, malgrat aconseguir 500.000 pessetes de l’Ajuntament, els drets dels nens no són equiparats. “Algunos pagábamos las actividades extraescolares de familias que no tenían recursos. Me enteré que yo pagaba las cuotas de un niño que era el nieto de uno de los fusiladores de mi padre en Santa Fe, aún así continué pagando sin excepciones; tenía yo tres hijos y pagaba un total de 10 cuotas”.

Salvador Peinado lluita també contra la discriminació per motius de llengua. “En la escuela traté de hacer presión para que se enseñara el catalán y esto irritó al ayuntamiento. Fui a buscar apoyo entre personalidades significativas de la burguesia progresista y catalanista, porque recibí amenazas, pero todos me dijeron que lo dejara… No sé si estuvo bien hacerles caso. Ahora estamos como estamos por culpa de muchas renuncias”. 

L’any 77 desapareix el sindicat vertical i en Salvador se’n va a la UGT de Catalunya. “Al principio, por ser encargado y del sindicato vertical, me tenían desconfianza. El tiempo dió color a la cosa y fui delegado de UGT en la Seda y presidente del comité intercentros, elegido por afiliados a la UGT”.  L’any 82, amb en Luís Fuertes de secretari general, una noia anomenada Isabel López va a la Seda per fer una assemblea i fitxar gent per a l’executiva de Catalunya. “ Yo no sabía qué era una ejecutiva pero esa compañera me ilusionó… Era alguien capaz de salir de un puesto de trabajo en una màquina y soltar un discurso apasionado. Formé parte de su ejecutiva y aún a día de hoy estoy colaborando con la UGT”.   

Avui en dia en Salvador intenta que el crim contra el seu pare i dotze veïns més que van ser afusellats al mateix lloc i dia sigui reconegut i declarat crim contra la humanitat, però els jutges diuen, de moment, que l’època de denúncia  ja ha prescrit. “El hijo de Juan” no pensa desistir. 

La Generalitat de Catalunya li ha atorgat la Medalla President Macià 2010