Pere Puntí Colilles va néixer a Terrassa l’any 1943. La seva mare, que feia de modista, i el seu pare, que treballava en una fundició, van tenir dos fills i van educar-los en un tipus de valors que aviat entrarien en contradicció amb la manera de funcionar dels estaments oficials de l’època.  “A l’escola on anava, els Escolapis, hi havia classes separades per aules: els nens que teníem pares que pagaven estudiàvem en unes i els nens que pagaven menys en altres. Jo, a diferència de la majoria dels nens de la meva aula, no era del centre, així que al carrer, al meu barri, jugava amb els meus amics i, a l’aula, a l’hora de l’esbarjo, ens alineàvem per fer l’equip de futbol o el de hoquei. Llavors només era un nen però entenia perfectament que allò no era normal i em cridava molt més l’atenció quan demanava als pares el perquè i ells, que sempre podien respondre qualsevol pregunta, es limitaven a arronsar les espatlles, com si tot allò no tingués res a veure amb una cosa que es pot explicar a un nen, sinó amb una cosa que passa i prou; una mena d’“és el que hi ha.” 

  Vist amb perspectiva entenc que ells ho percebien com una injustícia i explicar el perquè només podien fer-ho d’aquesta manera, com si anés amb el món però amb una part del món que ells tampoc compartien. Amb la catalanitat passava una mica el mateix. Podria dir que a casa érem catalanistes però no era ben bé això: érem una família que tractava de viure la seva catalanitat tranquil·lament i tal com es portaven aquestes coses, a l’època on jo vaig créixer, feia que el catalanisme fos l’única sortida per una família que tingués la pretensió de viure en la llengua que parlava, per exemple, amb normalitat. En tots aquests aspectes una família amb principis era una mena de camp d’adob perquè fertilitzés una politització ja que la normalitat amb que se t’explicava el món entrava en contradicció plena amb el franquisme imperant. El franquisme era anormal.”

L’any 1962, a Terrassa, una forta tromba d’aigua va desbordar les rieres del Vallès Occidental. La magnitud de l’aiguat va provocar que diverses riuades sobtades s’unissin per arrasar tot el que van trobar al seu pas, incloses centenars de vides humanes. En Pere, llavors, tenia 18 anys i va viure aquests fets com un trasbals molt important a la seva jove vida. “Tot Terrassa va quedar commocionada.Hi va haver, clarament, un abans i un desprès d’aquest aiguat a la vida de la ciutat. Va quedar clar que les institucions no tenien cap mena de sensibilitat ni capacitat de reacció vers els problemes de les classes populars. Era una cosa que se sabia però que va quedar terriblement retratada en aquells dies. Qui va reaccionar va ser la mateixa ciutat i, en qüestió de dies, va quallar un teixit associatiu que naixia d’una urgència i una necessitat que l’aigua havia posat en escena. Jo anava amunt i avall amb la bicicleta o la vespa, ajudant els bombers i muntant un centre d’acollida en una escola del centre per a molta gent que s’havia quedat sense res. Fou la primera actuació social d’envergadura que vaig fer, el primer moviment en pro dels drets col·lectius: organitzar àpats.”  

L’aiguat, com no podia ser d’altra manera, va despertar un sentiment de reflexió pública. I el fet públic, per extensió, va lligat al fet polític. “Terrassa era una ciutat on, quan Francisco Franco venia de visita, se li feia el passadís d’aplaudiments i “vivas” i tota la parafernàlia que vulguis, però això no treu que la gent pensés i, arrel dels aiguats, moltes coses van saltar sobre la taula; a debat. La gent, tota, vam haver d’acceptar que s’havien fet barris al bell mig del pas de riuades, sense cap planificació ni cap respecte per la vida dels seus habitants, i quan això va acabar de la pitjor manera que podia acabar, fou inevitable reconèixer que el franquisme era el que era.”   D’aquell aiguat i de la reacció social que va sorgir per pal·liar els seus efectes en va sortir un nucli de gent dels barris que seria, amb el temps, una autèntica cèl·lula d’activitat militant. El grup de gent amb qui el Pere es va entendre millor era gent de la seva edat, com la Cèlia Ros, la Mercè Galí o altres, o gent més gran, com el Benito Martínez o el Pablo Gómez. Tenien una consciència social que els unia i s’emmirallaven en altres països que gaudien de sistemes democràtics, que era el que volien per Catalunya.  “Ens vam concentrar en la gent més afectada, la que tenia menys recursos econòmics i la que havia quedat més deixada de la mà de Déu. Almenys del Déu nacional-catòlic. Vam començar a reunir-nos i a treballar a “Les Arenes” i altres barris, i allí vam entendre la feliç casualitat de que tots n’estaven farts del franquisme i de que, en tot el que poguéssim, treballaríem al marge de qualsevol institució i, fins i tot, a la contra.” 

Al mateix període de temps que s’estava forjant el grup al voltant de Les Arenes, el Pere va començar a estudiar biologia a la Universitat de Barcelona i allí va entrar en contacte amb la flor i nata del jovent democràtic més actiu, que s’organitzava sota les sigles dels partits.    “Gent del PSUC i també de l’MSC, FOC, FSF… entraven al “Sindicato Español Universitario”, que era l’únic legal, amb tal de poder fer sentir la seva veu suavitzada i reclamar en la mesura del possible. Els comunistes em van inspirar poca confiança intel·lectual perquè, malgrat ser companys en molts aspectes, en altres em recordaven massa les jerarquies i l’organització vertical que jo estava aprenent a combatre. Del seu partit en deien “El Partit”, i seguien consignes que venien ves a saber d’on sense pensar-s’ho dues vegades. Podien repetir-te la mateixa idea, sense matisos, vàries persones diferents i en aquells temps, tot sigui dit, defensaven desacomplexadament governs comunistes que compartien massa tics amb el franquisme. Em faig militant d’UP, que era un grup de gent socialista i no-comunista, i començo a absorbir lectures relacionades amb l’emancipació de classe i d’antiautoritarisme en general. En aquella època em guanyo una mica la fama de teòric i m’hi resigno. Gent de Terrassa, sobretot gent de la meva edat, em troben pel carrer i em demanen que els hi aconselli lectures o senzillament volen discutir de política, improvisadament, a peu de semàfor. També tenia amics que em trucaven i em demanaven que si les tesis politico-subversives d’octubre o que si tal o qual… Era un moment d’ansietat per saber. Tots i totes volíem saber el com, el perquè… volíem transformar la societat i calia estar preparats. Participo en la “Caputxinada” on tinc el dubtós honor d’haver-me endut la primera hòstia de totes. A nivell sindical comencem a organitzar a Terrassa les COJ, com a reacció de l’ocupació de CC.OO. pel PSUC.”

L’any 68 militant a les Forces Socialistes Federals, deixa d’estudiar per posar-se a treballar al taller de muntatge de l’AEG, que és una fàbrica de Terrassa molt polititzada. Llavors s’implica de ple en l’activisme sindical. “L’any 70 visc la vaga més llarga de tot l’estat, que va durar un mes i mig. Hi va haver acomiadaments i repressió però me’n vaig escapar. Més tard, se’m va absoldre en un judici després de tres mesos de suspensió de sou i treball i l’AEG, molt probablement perquè em necessita, em manté treballant a la secció de compres”.  

Entrarà a militar al Reagrupament.  “En aquells dies s’estava plantejant crear un sindicat amb plantejaments catalanistes molt desacomplexats, com al País Basc, però ho vam impedir i, seguint les indicacions de  Josep Pallach, vam decidir crear la UGT de Terrassa… Tornar a crear, vull dir. La vam ressuscitar sense saber massa què havia estat abans del 36, que ens quedava molt lluny, i vam tenir la sort de ser un equip molt sòlid i entusiasta. La figura del Benito Martínez, que era un ex-pastor de cabres, obrer de l’alimentació i amic nostre, ens va anar molt bé perquè ell gaudia d’un magnetisme espectacular entre els obrers de Terrassa i, desprès d’haver treballat junts a Les Arenes, ens coneixia i ens va fer confiança. Sense la seva predisposició a ajudar-nos la UGT no hauria estat el que fou: un sindicat clandestí que creixia i que s’omplia de gent maca. Vàrem llogar uns locals i anàvem a Barcelona a veure en Luís Fuertes i tota la gent que també predicava les sigles d’UGT per allí. La junta de veïns de Les Arenes ens van facilitar els locals per fer el primer Congrés Nacional de la UGT de Catalunya, encara ilegal després de la guerra. Ja en democràcia, el comissari de policia de Terrassa en una xerradeta, vaig veure que se sabia la meva vida al complet. L’home s’ensumava que la democràcia arribaria i ens deixava fer però ens vigilaven de prop … Suposo que, sense nosaltres, s’haurien avorrit bastant allí, a les acaballes del seu món”.

Pere Puntí forma part del primer secretariat nacional, on participa en l’organització de les sectorials del metall, del comitè nacional de Catalunya, des d’on s’organitza el congrés de Terrassa i, a nivell d’empresa, sempre que es presenta a les eleccions pel comitè d’empresa, la UGT guanya. Deixa la vida laboral essent secretari del comitè d’empresa d’AEG, quan la fàbrica tanca.