Paco Neira va néixer a Galícia un febrer de 1953 però quan tenia 10 anys tota la família es va traslladar a Barcelona. Allà estudia per lliure, en una acadèmia, i als 16 comença a treballar amb un tipus força curiós : “Era un jueu català que negociava lletres de gent que no se’ls fiava als bancs a canvi de comissions majors. Tenia una biblioteca de llibres impresos durant la segona república i em va donar permís per endur-me els que volgués… Me’ls vaig emportar tots. Amb aquests llibres em vaig fer una idea de com havia estat la nostra societat sense censura ni tabús.” Malgrat aquestes lectures i la militància del antifeixista del seu avi –de la que no se’n parlava massa a casa– l’autèntica presa de consciència política li arriba als 18 anys, quan entra a treballar a MACOSA.
“Jo tenia una visió molt bonica de l’ésser humà; potser de formació cristiana. A la fàbrica conec gent que només vivia per treballar. Gent que venia del camp i portava la misèria carregada a les esquenes… Jo vinc d’una família humil, això esta clar, però allà hi havia gent a la que havien arravatat la dignitat”.
Quan el Paco entra a treballar es troba una fàbrica totalment polititzada. La UGT, que havia tingut un paper molt important durant la guerra civil, estava molt dispersa i era cosa d’avis però les CCOO i, en menor mesura, l’MCC, estaven reorganitzant el sindicalisme alternatiu i plantant cara a la barreja de mà dura i paternalisme amb que els tractava la direcció. “Hi havia un tio, que havia estat a la CNT i ara estava al sindical vertical. Es veu que durant la postguerra havia ajudat a suavitzar la repressió però quan jo el vaig conèixer era una espècie de guardià dels valors classistes: ell no treballava; només es dedicava a observar la gent, les conductes. Per la seva gran facilitat a l’hora d’obtenir crèdits o habitatges de la fàbrica podia premiar als submisos i castigar als rebels i així estàvem, sota la seva observació, si et portaves bé podies enchufar un familiar a l’empresa, si no, no.”
En Paco connecta amb la UGT perquè la gent, que molts cops ha viscut la guerra des de les files d’aquest sindicat, té un discurs sincer i rupturista que li agrada. “S’’oposaven a l’entrisme i a qualsevol forma de relació no conflictiva amb el règim.”
L’any 1975, amb 22 anys, esdevé alhora militant de la UGT i de la Federació Catalana del PSOE. “Quan entro a UGT em trobo amb un fort component ideològic però l’arrelament a la fàbrica és mínim; allà les coses les fa CCOO i nosaltres, mes testimonialment, fitxem a companys que ens semblen interessants i ens mengem el coco els uns als altres. Anàvem a “l’Acadèmia” i apreníem socialisme.”
Les coses però, canvien ràpidament. L’any 76, amb la llibertat sindical encara per arribar i un sindicat vertical absolutament desprestigiat entre els treballadors, en Paco fa pinya amb gent d’UGT i CCOO per crear un comitè d’empresa. La direcció, veient la participació massiva dels treballadors en la votació d’aquest comitè, el reconeix i negocia el conveni amb ell… és la primera victòria. “Ho vam viure com una gran victòria perquè, durant molt de temps, se’ns havia acusat a la gent d’UGT de voler dividir la classe treballadora i ara, amb aquesta imposició natural del comitè d’empresa, el nostre model sindical perdurava… Això va ser el principi de la mort de l’entrisme.”
Del 78 al 88 es elegit secretari general de la Federació del Metall de Catalunya. “Vaig sortir triat perquè, en un temps de fortes desavinences personals, jo era algú d’equilibri: tenia una relació personal correcta amb tothom.”
També participa, des de la direcció de la Federació Catalana del PSOE, en el procés d’unitat de totes les branques del socialisme català.
“A partir del 1976 la UGT passa de la marginalitat a ser un interlocutor massiu amb un protagonisme evident. Això genera conflictes greus entre la ideologia i el poder. Sobretot a partir de l’arribada al poder de Felipe González. Comença una època de gran distanciament entre el PSOE i UGT i jo, des de la Federació del Metall i sent diputat al Congrés, ho visc com un període bastant dur. A un sèrie de gent del Metall se’ns retira de l’executiva per considerar-nos pro-governamentals. Sóc diputat del 82 al 96 i visc tot això a dos ritmes diferents: la pressa del PSOE per renunciar a idees per poder-ne desenvolupar d’altres i la lentitud d’UGT alhora d’adonar-se’n que ja no eren oposició i que, desgraciadament, s’havien de signar convenis que fotien gent al carrer. Això sempre es delicat… crec que la transició és va fer molt bé però vam haver de pagar renunciant a idees que ens havien emocionat durant la dictadura.”
En Paco continua a la fàbrica. Al 1988 es llicencia en Dret. Actualment dirigeix el gabinet jurídic d’UGT i és el director de la fundació Josep Comaposada. Sindicalistes Solidaris ajudant a implementar internacionalm,ent els drets socio-laborals a tercers països formant, per exemple, quadres sindicals.