Luís Fuertes va créixer a Boisan ( Lleó ), un poble de 40 persones que en tenia 150 l’any 1948, quan ell va néixer. De molt petits ja va treballar amb la seva família en les tasques de pastura i recol·lecció d’herbes per al bestiar i altres feines del camp. Va anar a escola i va fer el batxillerat a Astorga, amb els frares. Als disset anys se’n va a Madrid, a treballar a la peixateria d’uns parents per tal d’ajudar a la família, però va ser la família, concretament la seva mare, qui va haver d’ajudar-lo a ell : a la peixateria havien decidit que amb el llit i el menjar en Luís ja tenia salari i fins que, passat un any, la mare no va muntar una bronca espectacular per telèfon ell no va començar a cobrar els primers salaris. A Madrid hi va ser 2 anys.

L’any 1967 va anar a Barcelona. “Les coses no estaven molt millor que a Madrid, a la peixeteria, anaves a tallers per buscar feina i només entrar-hi senties ganes d’escapar… Eren llocs foscos, sòrdids. Em semblaven petites presons, on la gent jove feia d’aprenent i una miqueta de tot”.

El novembre de 1967 va demanar feina a la Hispano Olivetti i n’hi van donar. Va entrar a treballar al magatzem, a la secció de torns automàtics. Aquesta secció estava en vaga en solidaritat amb els treballadors de l’empresa Bandas de Echevarri, del País Basc. Va se el primer contacte amb la lluita del moviment obrer. Una vegada incorporat al treball, els companys de la secció el van tenir vint dies, “en quarantena”, ben solitari al magatzem. Al vintè dia algú se li va acostar i li va preguntar a través de qui havia aconseguit aquella feina, qui era, d’un venia… Fins i tot li va preguntar si era de la Falange. Després d’això, i un cop tranquils, el van portar a l’assemblea.

“A partir de llavors mica en mica em varen convidar a diferents reunions dels partits polítics que estaven organitzats clandestinament a l’empresa com ara el PSUC,la Lliga Comunista Revolucionària, la Lliga Comunista, el Partit Comunista Internacional, etc… vaig tenir contactes també amb militants socialistes.” Des d’aleshores va ser membre de la comissió obrera de la fàbrica de manera ininterrompuda fins que el varen acomiadar. “Una de els activitats que més feia era assistir a les xerrades i cursos de formació, especialment els que esddicaven a la història del moviment obrer. Alguns es feien a la muntanya, acampats, aprofitant els caps de setmana i les vacances “.

“Un dia un home gran, que havia militat a la CNT durant la guerra, em va dir que per la meva manera de parlar i per les idees que expressava jo era proper a la UGT. Jo li vaig respondre: UGT? I que és això? Poc després ho va saber. “Un altre dia, concretament a la Setmana Santa de 1968, assistint a una trobada de la comissió obrera de la fàbrica que varen celebrar a Valldoreix, aquell home em va presentar a Camilo Rueda, de la secció comercial d’Hispano Olivetti, que ja militava en el sindicat”. A partir d’aquesta coneixença, Luís Fuertes s’afilia a la UGT. Des d’aquell moment un altre company de l’Olivetti anomenat Bernal es va encarregar de la seva formació personal. “Em deixava documents, llibres, per llegir i per discutir, tot aprofitant les hores de dinar. Recordo especialment el llibre titulat Principios Elementales y Fundamentales de la Filosofia de Politzer, que em varen fer veure la vida d’un altre manera i que va significar una ruptura amb la meva formació religiosa” Durant una llarga temporada, la militància sindical bàsica consistirà en la formació, majoritàriament a càrrec del company Bernal, a banda de fer un activisme més directe.

Durant aquell temps es posa en contacte amb els companys ugestistes de Badalona i Santa Coloma, que era la gent més activa de la UGT en aquells moments. “En el grup hi havia un gran debat crític sobre moltes qüestions: les relacions entre el PSOE i la UGT, la necessitat de separar les activitats polítiques de les sindicals, les relacions amb la direcció a l’exili, la necessitat de donar un gran impuls al desenvolupament organitzatiu de la UGT, la relació entre la lluita obrera i la lluita nacional i, en particular, la lluita per a la recuperació de la democràcia i la llibertat, i altres temes”.

Entre els anys 1967 i 68 es dedica juntament amb els companys Josep Beliz i Camilo Rueda a reorganitzar la Federació del Metall de Catalunya. “Varen contactar amb els companys de la Pegaso que ja tenien un grup organitzat de la UGT, entre els que hi havia en Josep Cutillas, en Carles Palop, Garcilaso Aguado, Alcántara, els dos Joseps… i molts altres. També ens varem adreçar a l’empresa MACOSA, concretament als companys Soler i Rico entre d’altres. També hi havia companys de la Benavent, a la Pier, on hi havia el company de Badalona Ramon Soto, Fustero de la SEAT, entre d’altres I molts més.” Va ser el moment de passar de la formació i el debat a l’acció organitzativa. S’inicia un procés de creixement organitzatiu a base de contactes i relacions amb diferents empreses. “Ens varem trobar amb grups auto-organitzats de la UGT que esperaven ser contactats”. Tant és així que a la pròpia Olivetti ens varen trobar amb diferents persones que eren de la UGT. “Va aparèixer un tal Peláez, o en Blanc, que havia estat un alliberat per la UGT de l’exili, o en Duran i l’Hernádex que estaven en contacte amb Paco Parras… la major part d’ells s’emocionaven quan els contactàvem… eren cèl·lules adormides”.

L’Olivetti era una empresa de capital italià. La política de personal venia d’aquell país i això la diferenciava de les fàbriques on circulaven llistes negres i practicava una política repressiva i autoritària… En el cas de l’Olivetti es practicava una política autoritària-paternalista. Aquesta petita permissivitat feia que hi hagués un marge major per el treball clandestí polític i sindical. Això explica en part perquè a l’Olivetti hi havia diferents partits i sindicals clandestins. El grup dominant, amb vocació hegemònica era el PSUC. “Amb consignes que venien de dalt o amb disciplines de partit, pretenien controlar i dirigir el moviment obrer. Sindicalment, la seva tàctica era infiltrar-se al sindicat vertical. Això indicava una clara visió oportunista en detriment de treballar per reforçar el moviment obrer clandestí per poder trencar amb les estructures de la dictadura.”

En aquell context, el setembre del 1974 es convoca una vaga total que posa en evidència la tàctica sindical del PSUC. Cal recordar que el setembre de 1972 s’havien fet aturades parcials es suport a les reivindicacions del conveni. En aquesta ocasió, un grup de treballadors de la secció de Luís emprèn la iniciativa de dur a terme una enquesta entre tots els companys de la fàbrica per saber quines haurien de ser les 5 reivindicacions de caràcter econòmic i les 5 de caràcter social més importants. “La resposta va ser pràcticament unànime: de 3000 treballadors, 2.600 varen contestar”. A resultes d’aquesta acció es va crear la plataforma del conveni que, abans de presentar-se, va ser discutida i analitzada en diferents assemblees de les seccions de la fàbrica. “Un grup de 500 treballadors es varem dirigir al jurat d’empresa presentant la plataforma del conveni aprovada. La sorpresa va ser quan varen decidir no rebre’ns al·legant que els únics legitimats per presentar les reivindicacions eren ells mateixos. Això va posar en evidència la total manca de democràcia i de representativitat d’aquest òrgan del sindicat vertical. Cal dir que el jurat d’empresa estava composat per membres de la Falange i membres del PSUC”. Després de varies converses entre el jurat d’empresa i el representats elegits per l’assemblea, en veure com es rebutgen les peticions i la plataforma reivindicativa, de manera espontània, els treballadors es declaren en vaga tot exigint la dimissió del jurat d’empresa. També s’exigeix que es negocií la plataforma votada democràticament pels treballadors.

“La vaga dura 14 dies. Durant aquest temps s’autoconvoquen assembles permanents, es fan manifestacions al carrer, tancaments a la seu del sindicat vertical, demanant la destitució del tot el jurat d’empresa i el reconeixement en el seu lloc d l’organisme nou, elegit per tots els treballadora i que es denomina comité d’empresa” . També es elegit un consell de fàbrica, un òrgan composat per 60 treballadors de diferents seccions. El comitè d’empresa el composen 12 membres. “Els membres del PSUC del jurat d’empresa, malgrat la vaga no dimiteixen i, de fet, fan causa comú amb la resta de membres, de la Falange, oposant-se al reconeixement del comitè d’empresa front al Sindicat Vertical”.

Als 15 dies es decideix tornar a treballar. “Varem veure com era de difícil lluitar sols contra tota una estructura de la dictadura com era el sindicat vertical”. En canvi es va aconseguir que fossin reconeguts com a negociadors del futur conveni i de la plataforma 4 representants elegits directament pels treballadors en qualitat d’experts en les negociacions. “Aquesta vaga posa de manifest i en evidència la contradicció de les estructures de la dictadura amb la reformes necessàries per aconseguir la plena llibertat i democràcia. És també el primer antecedent d’un comitè d’empresa elegit per els treballadors. Alhora, és la primera victòria política clara de la estratègia mantinguda per la UGT”.

En Luís es reprimit i se’l suspèn durant dos mesos de sou i feina. Era la segona vegada: l’any 1972 el varen suspendre també de sou i feina un mes, arran d’una vaga pel conveni. “En aquesta ocasió tres companys més també els varen suspendre un mes: la companya Cristina Escalante i la companya Maria José Echevaria, que es varen fer de la UGT durant el procés de la vaga”.

A la tornada després de la vaga, “Es fa una assemblea a la fàbrica no ens deixen entrar al suspesos, i els companys decideixen, entre altres coses, pagar-nos el salari de les seves butxaques”· Durant els dos mesos que estem suspès es treballa a baix rendiment com a protesta, el que representa una hora i mitja de producció menys diària per treballador. “Durant aquest temps, molta més gent s’afegeix al nostre grup de la UGT. Jo vaig a Itàlia per contactar amb les companys sindicalistes del país”.

A finals d’any es viuen moments de molta conflictivitat. A més de l’Olivetti de nou en vaga pel conveni, estan en vaga la Seat, la Lewis… moltes altres fàbriques. La conflictivitat dura mesos, fins a febrer de 1975 on es procedeix al tancament d’empreses, a l’ocupació policial de les fàbriques i acomiadaments massius, més de 1.000 treballadors.

“Com a resultat d’aquestes lluites es posa en evidència el què molts treballadors han donat suport: l’existència dels comitès d’empresa elegits i formats directament per treballadors, al marge del sindicat vertical. Això assenyala que el camí cap a llibertat sindical i democràtica passa per la ruptura amb els estructures del la dictadura, inclosa la del sindicat vertical, el que indica que no calen perdre el temps intentant reformar l’organització des de dintre. ”

Lluís Fuertes va formar part del Comitè Regional de la UGT de Catalunya l’any 1974, amb Camilo Rueda i Eduardo Montesinos Chuchas. El 20 de juny 1976 va ser elegit com a secretari general de la UGT de Catalunya en l’assemblea de Terrassa que va significar la refundació de la UGT de Catalunya, fins el febrer de l’any 1982 en que va ser substituït per Valentín Antón.