En Juanjo va néixer a Terol l’any 1950 però des del principi de la seva vida li va tocar fer-se també barceloní. Els seus pares van fer les maletes cap aquí quan ell tenia quatre anys. Per estudiar al seminari -“era l’única manera d’estudiar “-, torna a Terol i després, amb el francès pendent per acabar el batxillerat i la seva mare fent neteja de casa en casa, el pare decideix que les coses no estan per perdre el temps: “A treballar.” Això li van dir i això va fer: el 1963, amb tretze anys, va entrar en una planxisteria de cotxes i el 1965, amb quinze, un veí li va recomanar que passés per la Maquinista.  Va fer la sol·licitud i va entrar. La Maquinista Terrestre i Marítima era una empresa de fabricació de motors de vaixell i locomotores. Tenia la fàbrica a Sant Andreu i la fundició a la Barceloneta. Havia estat col·lectivitzada durant els anys de la guerra i era un lloc molt representatiu del moviment obrer europeu: “Fins al punt que va ser la primera empresa que va celebrar l’1 de Maig de després de la guerra, anant tota la plantilla al cinema”.

A la fàbrica hi havia una escola d’aprenents i és on ell va anar a parar primer. Va fer l’oficialia de torner i va sortir d’oficial de tercera i delineant. “També vaig sortir d’allí parlant català perquè, a la Maquinista, no hi havia problemes per parlar-lo”. “L’últim any de l’escola et posaven al costat d’un operari per assimilar la seva experiència. Al costat dels operaris, encara que tenien per norma no implicar en política els aprenents, s’aprenia la veritat de la guerra civil”.

El taller estava ple de persones represaliades. “El franquisme havia hagut de tirar d’obrers especialitzats que havien perdut la guerra, gent que venia de camps de concentració i batallons de treball i que havia estat amnistiada a canvi de treballar catorze hores diàries, caps de setmana inclosos”. Amb gent que compartia aquest estigma, en Juanjo va fer els seus primers passos d’obrer metal·lúrgic i, quan va voler polititzar-se, “perquè no et polititzaves, et polititzava el règim”, ho va tenir fàcil.

A partir del 1962, la comissió obrera de la Maquinista eren gent del FOC (Front Obrer de Catalunya), del PSUC, cristians… Quan va arribar als tallers, l’any 66, “es va ocupar la fàbrica per queixar-se de cinc-cents acomiadaments però als xavals ens enviaven a casa”. El gener de 1969, van fer una vaga pel sistema de primes. Ell ja tenia dinou anys i ningú no li va poder negar participar-hi: “M’afectava a mi també”. Van estar de vaga dos mesos i allí va implicar-se a nivell personal amb la qüestió sindical. Va començar a anar a les reunions de la comissió obrera, en aquell moment gent del FOC, al marge del PSUC, i, a la vaga del 70, ja era el responsable de la caixa de resistència. “Fèiem festivals i recollíem diners. Nosaltres no crèiem tant en les sigles com en les necessitats perquè les coses anaven així”.

Després d’aquesta vaga la Maquinista va deixar de ser una empresa privada i va passar a les mans de l’INI (Instituto Nacional de Indústria). De la comissió obrera només van quedar un company i ell: “Van fer neteja a fons”. Els hi van posar un director de recursos humans que va declarar als diaris que mai més no apareixeria un full imprès clandestí, i, al dia següent d’aquestes declaracions, ell i uns companys van inundar els vestuaris de fulls clandestins. “El tio em va cridar al despatx. Jo no el coneixia. Ell tenia una cadira més alta que tu per impressionar i, a més, era molt alt. Va treure una pistola i em va dir de parlar. Jo li vaig dir que estava mal informat, que jo no formava part de cap comissió, però ell, amb la seva pistola a la taula, no es creia ni una de les meves evasives… Van ser uns anys de clandestinitat molt dura els que van venir”.

Van arribar autocars d’Astúries i Cadis amb aprenents i operaris joves, entre els quals hi havia en Josep M. Àlvarez, i alguns ja arribaven polititzats: “Ells van formar la UGT de la Maquinista, els asturians. A mi em va tocar intentar negociar convenis en nom de la comissió obrera, però estàvem molt collats. Érem gent a l’esquerra del PSUC i no teníem res a negociar a través del jurat d’empresa, així que estàvem sols. A partir de 1976 ens unifiquem totes les comissions obreres de Catalunya i, a la fàbrica, creem un organisme unitari en el qual hi havia la UGT”.

“Amb el PSUC no hi havia res a fer. Eren pactistes. Feien coses molt folklòriques als barris però a l’empresa, a l’hora de jugar-se el lloc de treball, no se’ls veia tan combatius”. “Ens enteníem millor amb gent de les comissions obreres que no estaven instrumentalitzades pel PSUC. Si s’havia de dir quatre coses a un delator o fer un piquet ens ajudàvem mútuament”. Quan és produeix el procés d’unificació sindical a la fàbrica, ell està a la comissió obrera del metall d’Espanya, en representació del metall de Barcelona.

“El 1977 hi ha una ruptura a les comissions obreres. El PC reprèn el control de tot i imposa la conversió de les comissions obreres clandestines en sindicat, al marge dels processos democràtics prèviament acordats. Nosaltres estàvem al PT (Partit del Treball) i ens vam escindir. Jo vaig participar en la fundació de la CSUT (Confederació Sindical Unitària de Treballadors) que estava dirigida pel PT “. Del 77 al 82, en Juanjo és el secretari d’Organització del Metall de la CSUT de Catalunya. “La llàstima més gran de la clandestinitat era el ball de sigles. Allò era un jardí on els partits apareixien com floretes”.

El Pactes de la Moncloa l’any 1977 van ser el primer gran pacte polític a nivell estatal i ell considera que els treballadors en van sortir molt malparats. Ell formava part de la comissió negociadora del conveni del metall de Barcelona i es va enfrontar a membres de CC.OO. en la comissió negociadora. “Vam fer una assemblea al Cinema Princesa i, allí, el responsable de comissions va simular un atac de cor per impedir que es votés, perquè anaven a perdre. Nosaltres els tractàvem d’igual a igual però ells tenien molta més incidència; eren temps on comptaven les consignes radicals. Molta gent et donava suport aparent però, a l’hora de votar, no et votaven”.

“Un cop aconseguida l’amnistia per als polítics, els obrers vam haver de lluitar per aconseguir l’amnistia laboral, perquè es readmetessin tots els companys acomiadats en les vagues durant el franquisme”.  “La CSUT de La Maquinista, l’any 1982, plena de gent jove, va decidir fer una assemblea per renovar els càrrecs sindicals i cap d’aquests joves va presentar candidatura. “Vam acordar dissoldre’ns i anar cadascú al sindicat que preferís. La UGT i Comissions ja funcionaven plenament”.

“La UCD (Unió de Centre Democràtic) d’Adolfo Suárez ens va oferir diners per pagar els deutes que teníem. Nosaltres no ho vam acceptar. Diners a canvi de què? A partir d’això ens van cargolar amb els crèdits i a mi em van embargar tot el que tenia, el pis que estava pagant i el meu sou que era poc però era tot”.

“Em vaig apartar de la lluita sindical escarmentat sobretot pel tema de l’embargament, però el càncer de coll d’un company de la fàbrica va fer que em tornés a moure”. Va negociar amb la direcció una indemnització per a la mare, vídua, que es quedava sola amb una pensió miserable, però amb la condició que ho aprovés el comitè d’empresa. Va anar amb un representant d’UGT i un de CC.OO. al comitè d’empresa, controlat per CC.OO., però li van negar el suport. “Vaig estar parlant amb companys de la clandestinitat i els vam tornar a anar a veure i quasi vam arribar a les mans. Era una qüestió personal. El company, ja en situació terminal, havia estat de CC.OO. i s’havia esborrat. El consideraven un desertor. Vaig plantejar a la gent de la UGT el problema i ells van aconseguir-ho. Jo em vaig afiliar. Això seria el 1984 o 85. Els vaig ajudar amb la revista i amb les eleccions. Vaig presentar-me de delegat sindical, per curiositat, ja que em deien que tenia una imatge massa radical, i vaig sortir tercer o quart. Em vaig presentar també per al comitè d’empresa i vaig sortir elegit”.

“A la UGT, després del conflicte entre el sindicalisme més elitista de Puerta i el personalitzat per Nicolás Redondo, em van elegir secretari de Formació de la federació del Metall de Catalunya fins l’any 1994. Vam introduir la formació professional, afegida a la formació sindical. Estic content de com va funcionar allò, formació contínua per a qui la volia. Venia gent de CC.OO. i tot a fer els nostres cursos de pneumàtica”. Del 1994 al 97 va estar a la fàbrica, treballant, i el 1997 el van elegir secretari de la secció sindical fins que fa dos anys va dimitir “per donar entrada a gent més jove”.

“Ara estic col.laborant amb”Sindiocalistes Solidaris”, i sóc el representant de la UGT a l’Observatori dels Drets Econòmics, Socials i Culturals de Catalunya . Aquesta és la meva història, no?”. .