Antonio García Duarte neix a Antequera (Màlaga), el 4 de desembre del 1919. “El meu pare, Antonio García Prieto, un conegut dirigent de la UGT i del PSOE, va ser alcalde d’Antequera i diputat a Corts en el període de la República. Va ser afusellat l’any 1940, als 47 anys.”. García Duarte va ingressar als 14 anys a les Joventuts Socialistes de Màlaga i va participar activament en el moviment revolucionari d’octubre del 34. Als 16 anys va entrar a militar a la UGT d’Antequera i va ser vocal de la Societat d’Oficis Diversos. L’any 1937, ja en temps de Guerra Civil, va ingressar al PSOE. 

“Al 16 anys, em vaig incorporar com a voluntari a la milícia republicana. Més endavant, ja en el cos de Carrabiners, vaig esdevenir capità i això em va convertir en un dels oficials més joves de l’exèrcit republicà. Un cop acabada la guerra vaig ser empresonat al camp de concentració d’Albatera caracteritzat per les seves similituds amb els famosos camps d’extermini nazis. Massificació, brutícia, fam, sed, paràsits, tortures i assassinats, gairebé cada dia, fent formar els presoners per presenciar les execucions…. Malgrat el terror, el Primer de Maig de 1939, en plena fúria repressiva, amb un grup de companys socialistes, vam cantar la Internacional a mitja veu.”

“D’Albatera em van traslladar a Porta Coeli (València), un antic sanatori on, malgrat que les condicions eren millors, el tracte vexatori i inhumà era semblant. Més endavant, lligat de mans, em van portar a la presó provincial de Màlaga on havia de pernoctar a l’intempèrie a causa de la massificació. Per sort, la superiora de les monges de la presó -Madre Mercedes?- es va interessar per mi i va fer tot el possible per millorar la meva situació. Havia conegut al meu pare a Antequera i coneixia els seus sentiments humanitaris”.

En l’aute de processament s’incloïa cadena perpètua o pena de mort. El tribunal militar que el va jutjar va decidir demanar 16 anys de condemna tenint en compte l’atenuant de ser menor d’edat quan van succeir els fets. Finalment el van condemnar a 6 anys i un dia. Als tres anys, a causa d’un indult col·lectiu, va sortir en llibertat condicional però desterrat a més de 250 quilòmetres de Màlaga. “Vaig elegir Barcelona, on tenia família. Havia de presentar-me cada setmana a la presó Model”.

Aviat va poder establir contacte amb companys catalans del partit i del sindicat. “La persona més significativa de les nostres organitzacions clandestines era Juan García “El Paleta”. Jo actuava d’enllaç entre els grups que s’havien organitzat clandestinament. La policia visitava freqüentment casa meva, generalment a altes hores de la matinada”. Això no obstant, havia acollit a companys que havien fugit d’altres llocs com Miguel Rojas o José Castellanos.

A causa de les llargues cues que es formaven a la Model, la direcció va decidir que les presentacions es farien el primer diumenge de cada mes a les comissaries del districte corresponent. “En una ocasió, en presentar-me a la comissaria del carrer Nou de la Rambla -antic carrer Conde de Asalto-, el comissari em va rebre amb insults, em va trencar les ulleres a bufetades i a puntades de peu em va tancar en un calabós petit, amb el terra ple de vòmits. La meva mare, al veure que no tornava, va preguntar per mi a la comissaria i li van assegurar que no en sabien res, tot provocant la natural angoixa”.

“La CNS -el sindicat únic franquista- em va incloure en una llista negra perquè no trobés feina “mentre hi hagués a la ciutat excombatents o familiars de caiguts sense ocupació”. Davant aquesta persecució tan constant i inhumana, em vaig presentar al director de la Model demanant ser empresonat de nou ja que no podia treballar. Finalment, a través d’un amic vaig trobar feina en una papereria, després a l’editorial Boix Fort i, finalment, en la fàbrica de cotxes Eucort.”

La seva activitat clandestina anava en augment malgrat la repressió. “El mes de setembre de 1949 un policia amic em va avisar que m’anaven a detenir i vaig haver de fugir a França a peu”. Detingut a la frontera i confinat al camp d’immigrants de Perpinyà, els companys el van treure i traslladar a Tolosa de Llenguadoc. Allí va treballar, entre altres feines, de secretari de Rodolfo Llopis -secretari general del PSOE a l’exili-, i va ocupar diferents càrrecs del partit i del sindicat . El 1956 va ser elegit secretari general de la Federació de Joventuts Socialistes d’Espanya. Entre els anys 1962 i 1971 va ser el responsable de Le Socialiste, Renovación i Boletín UGT.

Va ser membre del Consell General de la UGT fins el VIII Congrés, celebrat a París l’agost de 1962, on va ser elegit membre de la Comissió Executiva fins que va dimitir el 1970. “En el XI Congrés, el de la renovació, celebrat a Tolosa de Llenguadoc l’agost de 1971, vaig ser elegit com a Secretari d’Organització de la Comissió Executiva, compartint la direcció amb els companys que residien a Espanya.”

Va ser el suplent per Espanya del Comitè Executiu, resident a Brussel·les, de la Confederació Internacional d’Organitzacions Sindicals Lliures (CIOSL) i titular del Comitè Executiu de la Confederació Europea de Sindicats (CES), on va representar la UGT, una de les centrals fundadores, en el Congrés Constituent.

L’octubre de 1974, abans del XIII Congrés del PSOE celebrat a Suresnes (França), hi va haver una important vaga a l’empresa Fasa-Renault de Valladolid. Hi va haver acomiadaments i Felipe González, com a advocat laboralista va actuar en defensa dels represaliats. Carmen García Bloise treballava a París a les oficines de la Renault i, d’acord amb González, va preparar la seva visita per intervenir davant la direcció i els sindicats CGT, Force Ouvrière i CFDT, la qual va donar bons resultats. “Aprofitant un dinar, li vam proposar a González que acceptés ser el pròxim secretari general.”

Va assistir a l’esmentat congrés com a delegat fraternal de la UGT, juntament amb Jesús Mancho. “Vaig pronunciar el discurs de salutació del sindicat, intervenint molt activament per superar les diferències manifestades en el propi congrés.”

També va participar en la preparació del Camps Escola d’Anglet i va dirigir-ne alguns que, cada estiu, amb la col·laboració de la CIOSL, finançava la UGT i les Joventuts Socialistes. Allí hi acudien molts joves espanyols que es van destacar en el treball clandestí.

L’any 1976 va tornar a Espanya essent secretari d’Organització de la UGT per accelerar la reorganització del sindicat i preparar el XXX Congrés, encara en la clandestinitat, celebrat a Madrid del 15 al 18 d’abril i que va representar l’esdeveniment més rellevant sindicalment i políticament de l’inici de la transició.

“En el XXXI Congrés, celebrat a Barcelona el maig de 1978, vaig demanar no continuar a l’executiva per poder-me dedicar a la meva funció de senador. Tot i així, vaig continuar dedicant-me a treballar per a la reorganització del sindicat.”

Després del seu traspàs, el 2009, la seva família va donar a la Fundació Francisco Largo Caballero el seu arxiu personal, amb documentació de la UGT, publicacions i llibres. .