Paco Rubio, en els seus anys de més activitat ugetista, era conegut com “el Tribu” o “Tribulete”, fent referència a un periodista del món del còmic. Va néixer a Aguilar de la Frontera, a Còrdova, l’any 1948. El pare feia de químic en una refineria d’olis que hi havia al poble i la mare es dedicava a les feines de casa. Eren quatre germans i tots ben disposats a ajudar amb l’assumpte del lloguer i el del menjar, així que, amb 13 anys, alternava el batxillerat amb feines de tarda i passava els caps de setmana treballant en una fàbrica de ceràmiques. La seva gran família -avis, cunyats, cosins- “era i és pràcticament tota socialista” i a les seves cases s’ha parlat sempre de política. Potser per aquest factor, tan anormal a l’època, quan el Paco va tenir 14 anys i el seu primer conflicte laboral no va ser dels que claudiquen fàcilment: “Treballava a la refineria, amb el meu pare, i, un bon dia, el cabró del jefe em diu que han de fer unes obres quatre o cinc mesos i que em busqui la vida fins que s’acabin. No vaig voler discutir amb ell, perquè sabia que no hauria tingut sentit però interiorment em vaig prometre a mi mateix que no trepitjaria la seva refineria mai més…, que se la podia quedar.

Vaig començar a repetir al meu pare que volia anar a Barcelona; tenia un avi que era funcionari de correus i vivia allí des de l’any 52. A les cartes deia que allò era un altre món, que no hi havia caciquisme. Vaig començar a molestar al meu pare amb una petició obsessiva: “Me quiero ir pa Barcelona, me quiero ir pa Barcelona…”, així uns quants mesos fins que ell, fart de sentir-me, va dir “toma”: em va donar bitllet i dues-centes pessetes. Crec que ell sabia que m’havia educat amb dignitat i aquest fet li va fer intuir que, si em quedava al poble, podria ser un treballador problemàtic. Vaig venir a estudiar i buscar-me la vida l’any 63, amb quinze anys. Arribo un divendres i el dilluns ja treballava. Entro en un taller de màquines de pin-ball, a Poblenou, i encara sentia el tren borreguero ressonant a les orelles…; estava ben pagat i em donava per as estudis i per viure.”
S’instal·la al carrer Maresme, al costat del Besòs, i aviat entra en contacte amb sectors polititzats del barri: “Una noia del meu bloc que coneixia per veïnatge em convida a un grup cultural que hi ha en una església entre la Verneda i el Besòs. Aquesta gent, a través de l’església, organitza excursions a la muntanya per parlar sense por d’exigir millores per al barri. El barri era un desastre: vivendes obreres construïdes per un règim que menyspreava els obrers. M’hi apunto just quan comencen les accions, bàsicament pintades, encartellades i llançaments de pasquins amb col·legues que saps que no et denunciaran. Les accions eren poc més que propaganda reivindicativa però servien per conèixer a gent de Bandera Roja, l’ORT…, gent que ja estava enquadrada en lluites més organitzades… Jo primer em limito a moure’m per coses del barri i prou, però l’any 68, amb 18 anys, entro a treballar a la Hispano-Olivetti i conec a Lluís Fuertes, Valentín Antón, Camilo Rueda, el Txutxas, el Melenas, el Soto…; estaven formant un grup d’UGT i les seves idees eren molt atractives.”

Les maneres que proposaven el grupuscle d’UGT de la Olivetti no només eren noves; representaven un corrent del sindicalisme que volia veure resultats immediats a cada acció i a cada conflicte. Volien resultats per analitzar-los i sortir-ne reforçats, així que necessitaven acció i gent disposada a encarnar-la…; no hi havia un demà millor sense un avui compromès: “Em vaig decantar per aquest grup, perquè em va fascinar com pensaven i la manca de límits en el grau de sacrifici que exigien. En aquell moment era un grup petitet, almenys comparat amb CC.OO., i això permetia una gran autonomia d’acció i no haver de passar comptes amb ningú. En Lluís Fuertes era un tio molt centrat i creia en la necessitat de formar-se i no acceptar la tutela de ningú. Tot el que interessava a l’obrer s’havia de pactar amb l’obrer o aquest faria el que fos per dir-hi la seva. Estaven contra tota col·laboració amb la CNS –el sindicat vertical franquista- i feien els primers passos per muntar comitès d’empresa mitjançant assemblees. Aquests comitès naixien per confrontar-se amb els convenis i no atorgaven un lideratge a cap persona en especial. Tal i com estava el panorama,- el Partit Comunista s’estava apoderant de les CC.OO., com es va veure als anys 70 i 71-, la renúncia als líders i la desobediència a la seva farsa de sindicat vertical em va semblar encertadíssima… A més a més, sense ser dòcils, tampoc veien la necessitat de caure en pistoles i confrontacions armades, que a l’època era una temptació i que sempre feia que guanyessin ells; els més forts en aquest camp.”
“Quan en Lluís Fuertes queda suspès de treball per haver potenciat una vaga, pujo a la tarima i el substitueixo, i segueixo parlant quan no hi és ell. Dic als companys que han represaliat a en Lluís i que probablement ho faran amb mi per ser allí parlant, però que no ho poden fer amb tots; no ens poden sancionar perquè hem de produir. La vaga dura 5 o 6 mesos i ens concentrem en la creació d’un comitè d’ajuda per a famílies i malalts. Lloguem un pis-comuna on fem menjar per a tothom i hi passem les nits per parlar de política i d’organització les 24 hores del dia.” “

“Anem a Itàlia, on la Hispano–Olivetti té les fàbriques més importants, i fem pressió amb els sindicats d’allí per no permetre que el franquisme se’n surti amb la seva. La gent reacciona super bé i ens apuntem a fer cursets de formació sindical per a gent d’aquí. Demanem fons per a les vagues a Catalunya i funciona. Després fem el mateix a Suècia i Alemanya. Afortunadament Europa és gran i solidària perquè a casa la vaga acaba amb càrregues i grisos entrant a la fàbrica porra en mà. Hi ha 57 acomiadats; la gent triada pels treballadors per implicar-se en el comitè d’ajuda, que érem gent jove, sense famílies per arriscar el pa. A partir d’aquesta expulsió, la UGT ens té a sou com a alliberats i anys després, un cop en democràcia, ens readmetien si ho volíem, però jo no vull tornar, perquè ja tinc feina, i molta. Estàvem dedicats en cos i ànima al sindicat.  Havíem obert un lloc a la ronda Sant Pere, dit l’Acadèmia, que era un lloc de formació sindical.”

“Jo hi tenia la maquinària per fer propaganda i, arran d’una visita de l’Olof Palme i una altra del Mathofer, la secreta –la policia secreta del franquisme- estava sempre vigilant-nos i jo vigilant-los a ells. Una nit que ho vaig veure bé vaig agafar la maquinària i em vaig moure a un altre pis. Ni en Fuertes ni ningú sabien on era. Vaig comprar sabó i vaig fotre la maquinaria allí, fent-me passar per representant de vendes. Vivia a diferents pisos i anava al “magatzem de sabó” vestit com un dandi, a treure pamflets i pasquins en caixes de sabó. Totes aquestes informacions les intercanviava a Perpinyà amb un tal Arcadi Martínez que havia conegut en un curset de formació al sindicat Force Ouvrière. Ell em donava coses per a tot el Mediterrani i llavors jo havia de fer-ne còpies i repartir-ho: València, Tarragona, Múrcia…, anava mudat-mudat i sempre fullejava algun exemplar dels diaris franquistes l’Alcázar o l’ABC, els militars i la secreta dels trens ni es fixaven en mi però si em donaven conversa jo em feia passar per un representant de sabó reaccionari i faceciós…; si algun d’ells m’hagués volgut comprar sabó no sé que hauria passat…, s’hauria trobat amb propaganda subversiva a la banyera de casa. En aquells temps vivies boig: tenies una falsa identitat, vivies a pisos diferents, anaves a Suècia i creuaves la frontera amb grans sumes de diners…; érem joves i no hi teníem res a perdre.”
Quan arriba la transició el Paco ja era una de les cares visibles de l’UGT a Catalunya: “El Martín Villa, governador de Barcelona, va voler saber qui era la gent que convidava l’Olof Palme a Barcelona i ens va fer cridar al seu despatx. Això era un parell d’anys abans que morís Franco i, a partir d’aquella primera reunió, ens va fer cridar més vegades. Jo crec que un sector del poder estava nerviós i volia saber amb qui se les veurien quan la cosa fos inaguantable. “Som de la UGT de Catalunya”, li vam dir. “Vale, vale…”, va dir ell. “Verdad que no saldreis a la calle a tirar tiros a nadie?” Aquella reunió ens va blindar, perquè ells van saber que els sindicats suecs, alemanys, francesos… ens coneixien i buscarien problemes si ens passava qualsevol problema de tortures o detenció il·legal. A partir d’allí vam ser intocables.”
El sindicat obre un local al carrer Fontanelles i uns quants dels del grup de la Olivetti entren al secretariat nacional de Catalunya i van al congrés de Terrassa.
“Jo m’encarregava de la impremta, la seguretat i la formació de piquets. Volia trobar-me amb gent del PSC-Congrés que se n’encarregués del mateix i proposar-los treballar junts pel socialisme. El POUM, o les seves restes, havien vingut a la UGT poc abans i l’experiència havia estat enriquidora i dinàmica. No va ser fàcil perquè força gent del PSC apostava per USO i per CC.OO. però, desprès de molt xerrar, el resultat va ser la voluntat d’unificació de tota la gent que hi vam ser. El congrés de Terrassa va ser una taula d’assaig de la unificació socialista, del PSC. Teníem un mateix model social i vam donar prioritat a tenir una sola veu en això. Les diferències sempre han existit i sempre existiran, però no poden dificultar els enteniments.”
Un cop en democràcia en Paco entra a la Imperial Tarraco amb la intenció de crear un grup d’UGT a la fàbrica. Avui en dia és alcalde pel PSC als Guiamets, al Priorat. “La transició va ser un temps de molta efervescència. Moltes coses van anar bé i en altres aspectes es podria dir que encara queda franquisme”.